Índex
De: http://www.diarioinformacion.com/cultura/2010/04/22/alicante-historias-contar-queda-pequenobr/1001401.html
David Valero, guanyador del Notodofilmfest
´Alacant té històries per contar, però es queda petit´
07:46 VOTI AQUESTA NOTÍCIA Enviar Imprimir Augmentar el text Reduir el text JONAY PMATOS
Amb El dia que yo muera, aquest santvicenter acaba d'assolir un dels primers premis del Notodofilmfest
CRISTINA MARTÍNEZ
Adán Aliaga, també de Sant Vicent, va triomfar en el panorama internacional igual que vostè en aquest cas, amb un documental sobre la seva àvia. Quin tipus de trauma tenen els directors en el seu poble amb les àvies?
Realment va ser casualitat. Adán, un bon amic meu a més de veí, considera que aquesta història podria ser una segona part de La casa de la meva àvia. Les àvies sempre han tingut un encant molt especial. Potser el que realment afecta psicològicament als cineastes en Sant Vicent és el fum tòxic de la cementera. Aquest fum conté un virus que només afecta als creadors i expandeix el seu art.
El que està clar és que tots llencen de la família per als repartiments. Tan malament està la indústria cinematogràfica que no els dóna per a pagar actors?
Està clar que està malament. Optar a subvencions per a produir requereix uns passos que de vegades s'allarguen massa. No obstant això, amb l'avanç digital puc ser molt més independent econòmicament i jugar amb l'entorn que m'envolta. A més de la tecnologia digital també ha ajudat Internet a difondre les obres de molts joves directors. Encara que no oblidem que el ciberespai té el seu yin i yang per al cinema. Internet és un mitjà de comunicació molt potent que permet arribar a gent de tot el món, tant per a mostrar com per a veure treballs. A mi ara mateix, negativament, no m'afecta. De fet, gaudeixo molt baixant-me pel·lícules sense gastar-me pasta. Enriqueix.
Ara que ve de Madrid, considera que està allí el seu futur?
La veritat és que sent sincer diré que m'agradaria acabar treballant a Madrid o a Barcelona. Crec que Alacant, on ens queden moltes històries per contar, es queda petit. Necessito una ciutat més gran. Aquí no hi ha indústria, i la poca que existeix la fem entre tres o quatre persones.
I això ho diu vostè... que és dels pocs alacantins que ha rodat en Ciutat de la Llum (va gravar Linko, una pel·lícula que barreja ficció i animació, fa dos estius).
Realment són uns platós. Generen indústria dintre dels estudis i no fora. La gent que ve de Madrid i Barcelona es porta als seus equips. Jo crec que faria el mateix si no tingués a molta gent amb experiència professional. Teixir a Alacant una indústria audiovisual és un tema complex. No només requereix uns estudis.
En la majoria dels seus treballs juga amb el documental. A més retrata realitats socials. De les quals ens envolten actualment, quina li atreu?
M'agraden les històries de superació, i sobretot que s'emmarquin dintre de realitats molt properes. No m'interessen les històries globals.
És a dir, que si li demanessin un documental sobre la trama Gürtel, se cenyiria a la infantesa del Bigotes...
No m'atreviria a abordar aquest tema. Crec que hi ha coses més interessants que aquest cas, encara que ens tinguin a tots centrats en ell. La veritat és que moltes vegades aquest tipus de realitats semblen més ficció que la pròpia ficció. No sé si m'entén...
Perfectament.
Existeix una línia massa prima entre la ficció i la realitat. I més tenint en compte que la realitat es pot manipular. El que ens mostren com real en televisió, en diverses ocasions, té molt tractament anterior. Només has de veure-li la cara a Belén Esteban.
El cinema sempre ha estat un reflex social de cada època. Quin retrat ha fet d'Espanya en els últims temps?
Fins a ara el nostre cinema sempre ha estat carregat de sexe, violència, a més de comèdia i una mica de temàtica social. Bueno, el de sexe i comèdia no és dolenta recepta, veritat? (Riures) Està clar, però si es força massa es converteix en un estereotip. Cal tenir en compte que cada vegada s'estan tocant més gèneres en el cinema del nostre país. Només cal veure casos com Celda 211. Per a donar fe d'això estem nosaltres, els nous directors.
´Alacant té històries per contar, però es queda petit´
07:46 VOTI AQUESTA NOTÍCIA Enviar Imprimir Augmentar el text Reduir el text JONAY PMATOS
Amb El dia que yo muera, aquest santvicenter acaba d'assolir un dels primers premis del Notodofilmfest
CRISTINA MARTÍNEZ
Adán Aliaga, també de Sant Vicent, va triomfar en el panorama internacional igual que vostè en aquest cas, amb un documental sobre la seva àvia. Quin tipus de trauma tenen els directors en el seu poble amb les àvies?
Realment va ser casualitat. Adán, un bon amic meu a més de veí, considera que aquesta història podria ser una segona part de La casa de la meva àvia. Les àvies sempre han tingut un encant molt especial. Potser el que realment afecta psicològicament als cineastes en Sant Vicent és el fum tòxic de la cementera. Aquest fum conté un virus que només afecta als creadors i expandeix el seu art.
El que està clar és que tots llencen de la família per als repartiments. Tan malament està la indústria cinematogràfica que no els dóna per a pagar actors?
Està clar que està malament. Optar a subvencions per a produir requereix uns passos que de vegades s'allarguen massa. No obstant això, amb l'avanç digital puc ser molt més independent econòmicament i jugar amb l'entorn que m'envolta. A més de la tecnologia digital també ha ajudat Internet a difondre les obres de molts joves directors. Encara que no oblidem que el ciberespai té el seu yin i yang per al cinema. Internet és un mitjà de comunicació molt potent que permet arribar a gent de tot el món, tant per a mostrar com per a veure treballs. A mi ara mateix, negativament, no m'afecta. De fet, gaudeixo molt baixant-me pel·lícules sense gastar-me pasta. Enriqueix.
Ara que ve de Madrid, considera que està allí el seu futur?
La veritat és que sent sincer diré que m'agradaria acabar treballant a Madrid o a Barcelona. Crec que Alacant, on ens queden moltes històries per contar, es queda petit. Necessito una ciutat més gran. Aquí no hi ha indústria, i la poca que existeix la fem entre tres o quatre persones.
I això ho diu vostè... que és dels pocs alacantins que ha rodat en Ciutat de la Llum (va gravar Linko, una pel·lícula que barreja ficció i animació, fa dos estius).
Realment són uns platós. Generen indústria dintre dels estudis i no fora. La gent que ve de Madrid i Barcelona es porta als seus equips. Jo crec que faria el mateix si no tingués a molta gent amb experiència professional. Teixir a Alacant una indústria audiovisual és un tema complex. No només requereix uns estudis.
En la majoria dels seus treballs juga amb el documental. A més retrata realitats socials. De les quals ens envolten actualment, quina li atreu?
M'agraden les històries de superació, i sobretot que s'emmarquin dintre de realitats molt properes. No m'interessen les històries globals.
És a dir, que si li demanessin un documental sobre la trama Gürtel, se cenyiria a la infantesa del Bigotes...
No m'atreviria a abordar aquest tema. Crec que hi ha coses més interessants que aquest cas, encara que ens tinguin a tots centrats en ell. La veritat és que moltes vegades aquest tipus de realitats semblen més ficció que la pròpia ficció. No sé si m'entén...
Perfectament.
Existeix una línia massa prima entre la ficció i la realitat. I més tenint en compte que la realitat es pot manipular. El que ens mostren com real en televisió, en diverses ocasions, té molt tractament anterior. Només has de veure-li la cara a Belén Esteban.
El cinema sempre ha estat un reflex social de cada època. Quin retrat ha fet d'Espanya en els últims temps?
Fins a ara el nostre cinema sempre ha estat carregat de sexe, violència, a més de comèdia i una mica de temàtica social. Bueno, el de sexe i comèdia no és dolenta recepta, veritat? (Riures) Està clar, però si es força massa es converteix en un estereotip. Cal tenir en compte que cada vegada s'estan tocant més gèneres en el cinema del nostre país. Només cal veure casos com Celda 211. Per a donar fe d'això estem nosaltres, els nous directors.
