Índex
De: http://www.elmundo.es/elmundo/2009/12/18/valencia/1261154145.html
Producte Interior Brut
GABRIEL OCHOA | València Actualitzat divendres 18/12/2009 17:47 hores
Parlar sobre la creació audiovisual valenciana ara que m'enxampen en ple fragor de la batalla (anem, creant), m'agafa en un traspiés. Tal vegada algunes consideracions prèvies serien interessants:
1) No conec cap director / guionista / creador valencià que hagi 'triomfat' des d'aquí. Sempre han hagut de 'sortir' per a després ser reconeguts.
2) La nostra capacitat de maniobra és més desmanegada. Estem a anys llum del que es cou en els centres de producció, a Madrid i a Catalunya. Som centelleigs, com estrelles fugaces.
3) Intents? Molts. Realitats? Més aviat poques.
4) L'obstinació sempre parteix d'un director, d'un creador, o d'un productor que es encabota (així som nosaltres) amb una idea, amb un projecte fins a les seves últimes conseqüències (que són hipotecar la seva casa i a tota la seva família).
5) En aquests últims anys les tendències van canviant. Tenim indústria, hem sabut crear una roda de treball: Hem sabut crear una roda creativa? Em pararé en aquesta última. Els creadors. Des que fa anys vaig baixar a les galeres de la pedagogia audiovisual em vaig trobar amb molta matèria primera bruta però que faltava elaborar-se. Necessitem cuidar als nostres creadors, formar-los a un nivell competitiu molt alt, donar-los les eines adequades. Per posar exemples: em sorprèn que Chema García Ibarra, el nostre curtmetratgista més lloat, premiat en Sundance, sigui un rara avis entre nosaltres. Em deixa al·lucinat que no hàgim donat suport encara cap llargmetratge d'Alex Montoya (altre que es va a Sundance aquest gener del 2010 amb el curt 'Com vaig conèixer al teu pare', segons primícia que em va donar fa un parell de setmanes).
Està clar que hem de fomentar una indústria audiovisual competitiva, rigorosa, treballadora, però no és menys evident que això requereix fomentar els nostres propis creadors, impulsar-los, acollir-los, comprendre'ls. Es donen els fruits: el premi Pilar Miró en la Seminci d'aquest any a Adán Aliaga, o els dos rotunds èxits de taquilla de Daniel Monzón i Paco Plaza, amb Celda 211 i Rec 2. Però clar, dos valencians que treballen fora.
També existeixen formules alternatives com la qual abandera la generació youtube valenciana que es passa al format de sèrie on-line amb èxits en la xarxa: casos com el de 'Lo que surja' o les gamberradas de Beniwood (Camera condó o la hilarante Els germans caníbals de la ferreteria sagnant). Però no sé, sempre crec que són les excepcions que confirmen la regla. Espero que algú em llevi aquest pensament del cap.
Penso en la quantitat de valencians que hi ha escampats en la geografia espanyola (i de la resta del món) filmant. Mentre, he trobat una fórmula inèdita (pscht! solament us la conte a vosaltres) per a produir la meva pròxima pel·lícula-experiment 'La meva samarreta, les seves sabatilles, els teus vaquers'. El Festival VEO ha confiat en el meu espectacle que tindrà el seu vessant cinematogràfic, una pel·lícula de 70 minuts aproximats (déu n'hi do!).
Ara em trobo creant, desenvolupant amb tot el meu equip (Miguel, Xavo, Maribel, els actors, etc) un experiment raríssim i lisèrgic que beu de Clowes, Gondry, Hal Hartley, Patrick Marber, Rodrigo García, Miranda July, Tomine o Kaufmann (de tots i de cap), i que és del que de debò sé parlar, de cinema, d'estils, de referències, de creació. D'això si. D'allò altre, de debò, pura palla. Creo que em va inspirar el temàs que estic escoltant de la Velvet 'Beginning to see the light'. Revelador, no? En fi, tal vegada tot això hagi estat una boutade per la meva banda, fart de veure passar grans creadors valencians per davant sense el seu reconeixement. Espero equivocar-me. De moment les jornades de coproducción internacional que ha organitzat CEDAV els dies 15, 16 i 17 de desembre han estat un bon baròmetre per a conèixer com ens sabem vendre, per a equilibrar el talent valencià, el talent dels valencians i veure cap a on camina la producció audiovisual valenciana. Estem d'enhorabona. Seguiu creant. See the light.
GABRIEL OCHOA | València Actualitzat divendres 18/12/2009 17:47 hores
Parlar sobre la creació audiovisual valenciana ara que m'enxampen en ple fragor de la batalla (anem, creant), m'agafa en un traspiés. Tal vegada algunes consideracions prèvies serien interessants:
1) No conec cap director / guionista / creador valencià que hagi 'triomfat' des d'aquí. Sempre han hagut de 'sortir' per a després ser reconeguts.
2) La nostra capacitat de maniobra és més desmanegada. Estem a anys llum del que es cou en els centres de producció, a Madrid i a Catalunya. Som centelleigs, com estrelles fugaces.
3) Intents? Molts. Realitats? Més aviat poques.
4) L'obstinació sempre parteix d'un director, d'un creador, o d'un productor que es encabota (així som nosaltres) amb una idea, amb un projecte fins a les seves últimes conseqüències (que són hipotecar la seva casa i a tota la seva família).
5) En aquests últims anys les tendències van canviant. Tenim indústria, hem sabut crear una roda de treball: Hem sabut crear una roda creativa? Em pararé en aquesta última. Els creadors. Des que fa anys vaig baixar a les galeres de la pedagogia audiovisual em vaig trobar amb molta matèria primera bruta però que faltava elaborar-se. Necessitem cuidar als nostres creadors, formar-los a un nivell competitiu molt alt, donar-los les eines adequades. Per posar exemples: em sorprèn que Chema García Ibarra, el nostre curtmetratgista més lloat, premiat en Sundance, sigui un rara avis entre nosaltres. Em deixa al·lucinat que no hàgim donat suport encara cap llargmetratge d'Alex Montoya (altre que es va a Sundance aquest gener del 2010 amb el curt 'Com vaig conèixer al teu pare', segons primícia que em va donar fa un parell de setmanes).
Està clar que hem de fomentar una indústria audiovisual competitiva, rigorosa, treballadora, però no és menys evident que això requereix fomentar els nostres propis creadors, impulsar-los, acollir-los, comprendre'ls. Es donen els fruits: el premi Pilar Miró en la Seminci d'aquest any a Adán Aliaga, o els dos rotunds èxits de taquilla de Daniel Monzón i Paco Plaza, amb Celda 211 i Rec 2. Però clar, dos valencians que treballen fora.
També existeixen formules alternatives com la qual abandera la generació youtube valenciana que es passa al format de sèrie on-line amb èxits en la xarxa: casos com el de 'Lo que surja' o les gamberradas de Beniwood (Camera condó o la hilarante Els germans caníbals de la ferreteria sagnant). Però no sé, sempre crec que són les excepcions que confirmen la regla. Espero que algú em llevi aquest pensament del cap.
Penso en la quantitat de valencians que hi ha escampats en la geografia espanyola (i de la resta del món) filmant. Mentre, he trobat una fórmula inèdita (pscht! solament us la conte a vosaltres) per a produir la meva pròxima pel·lícula-experiment 'La meva samarreta, les seves sabatilles, els teus vaquers'. El Festival VEO ha confiat en el meu espectacle que tindrà el seu vessant cinematogràfic, una pel·lícula de 70 minuts aproximats (déu n'hi do!).
Ara em trobo creant, desenvolupant amb tot el meu equip (Miguel, Xavo, Maribel, els actors, etc) un experiment raríssim i lisèrgic que beu de Clowes, Gondry, Hal Hartley, Patrick Marber, Rodrigo García, Miranda July, Tomine o Kaufmann (de tots i de cap), i que és del que de debò sé parlar, de cinema, d'estils, de referències, de creació. D'això si. D'allò altre, de debò, pura palla. Creo que em va inspirar el temàs que estic escoltant de la Velvet 'Beginning to see the light'. Revelador, no? En fi, tal vegada tot això hagi estat una boutade per la meva banda, fart de veure passar grans creadors valencians per davant sense el seu reconeixement. Espero equivocar-me. De moment les jornades de coproducción internacional que ha organitzat CEDAV els dies 15, 16 i 17 de desembre han estat un bon baròmetre per a conèixer com ens sabem vendre, per a equilibrar el talent valencià, el talent dels valencians i veure cap a on camina la producció audiovisual valenciana. Estem d'enhorabona. Seguiu creant. See the light.
