Índex
De: http://www.diarioinformacion.com/cultura/2010/05/01/escribir-ocho-manos/1004613.html
GUIONISTES ALACANTINS
Escriure a vuit mans
Una taula, quatre joves, vuit mans per a escriure... i milions d'idees sorgint d'uns caps capaços d'enllumenar les històries més absurdes. Són els guionistes alacantins que es guanyen la vida en l'estret panorama audiovisual valencià.
BORJA CAMPOY
Escrivia Juan José Millás en 2007, quan es va iniciar la vaga de guionistes d'Hollywood, que la seva labor era tan important com la dels forners. El seu argument es basava que, igual que necessitem el pa tots els dies per a menjar, ens fan falta les històries que aquesta gent crea per a somiar. En el sector valencià de l'audiovisual no es planteja una vaga de guionistes, encara que hi ha aspectes millorables. "Som el principi del procés i a partir d'aquí no tenim ni veu ni vot", es lamenta Óscar Mora. Josep Vicent Miralles estén la queixa al tracte discriminatori que reben en favor dels actors. "Ells poden canviar el guió però nosaltres no podem opinar sobre les seves condicions interpretatives".
Crear guions és un treball d'equip. L'habitual és que s'ajuntin per a plantejar les trames, descarregant una tempesta en la qual qualsevol idea és vàlida, per molt absurda que pugui semblar. A partir d'aquí es discuteixen les millores i els canvis. Tot s'escriu en grup fins que s'obté el resultat final. La crisi també ha afectat a la professió i això, unit que la major part de les produccions estan focalitzades a Madrid i Barcelona, provoca que desenvolupar una carrera com guionista a la Comunitat Valenciana sigui una tasca complicada.
La majoria d'històries que s'escriuen són per a sèries de televisió i en aquest sentit, el model espanyol tampoc ajuda molt. No hi ha públic ni diners per a fer sèries com les quals han arribat en els últims anys des d'Estats Units (Els Soprano, The Wire, Lost...). El principal problema el troben en la temàtica de les trames. La cultura nacional convida a arriscar poc en les trames, on s'imposa el model familiar, "les sèries que pugui veure des de l'avi fins al nen". Per això es busquen nous nínxols de mercat, com els mòbils o Internet, a l'estil de Qué vida más triste, la sèrie que va comprar La Sexta després del seu èxit en la xarxa.
José Mas creu que els guionistes no reben la consideració merescuda i apunta que "als actors se'ls dóna molta importància perquè són la imatge del producte. En canvi, nosaltres tenim l'estereotip de ser un grup peculiar, els rars que escrivim des del submon". Són un col·lectiu especial, amb una capacitat creativa fora del comuna. Es consideren un gremi inestable, però això no està relacionat amb la seva imaginació, sinó amb una mica més mundà com la precarietat laboral. Guanyar-se la vida escrivint guions en la Comunitat és una missió difícil, i més quan el mercat se cenyeix gairebé exclusivament a Radiotelevisió Valenciana. "Estàs en Canal 9 o no existeixes" afirma Diego Guill.
Aquests quatre joves són una mostra representativa del reduït col·lectiu en la província, encara que el seu treball els obliga a viure a València. Tenir uns estudis com els de Ciutat de la Llum els hauria de donar la possibilitat de residir a Alacant, però del complex cinematogràfic no tenen notícies. "Sabem que allí es roda L'Alqueria Blanca però la productora és valenciana". Els quatre han treballat en Conta Conta, productora de programes de Canal 9 com Autoindefinits, Evolució, Socarrats Check in Hotel .
El deute que arrossega la televisió autonòmica provoca que els projectes de producció pròpia que es fan a la Comunitat Valenciana apareguin amb comptagotes. Això impossibilita que es creuen dinàmiques estables de treball. "La situació és fastidiosa. El deute de Canal 9 obliga a fer els programes amb menys diners i això suposa que els guions estiguin pitjor cuidats", es lamenta Mora. Per a Miralles, el fet que en la professió no treballin persones de més de 45 anys és un "símptoma molt clar". "A força de ser un treball precari la gent es veu obliga a anar-se. Aquesta clar que no és una professió per a jubilar-te. No està mal pagada però és molt inestable. Tots els contractes són per obra, així que mai saps què és el següent que vas a fer ni en quines condicions".
La tirania de l'audiència
Altre factor que provoca inestabilitat laboral és que el treball sempre depèn que el producte aconsegueixi enganxar amb l'audiència. "Forma part del joc", asseguren. Encara que Canal 9 sigui una televisió pública, no deixa de ser un negoci. La mitjana de la cadena està entorn del 11% de share. "Tot programa per sota d'aquesta xifra està en perill. Veient les audiències ets capaç de predir el futur del teu programa", conta Miralles. Mas opina que "està de moda que si a curt termini no arribes a la mitjana, cancel·len el teu programa. Som esclaus de l'audiència".
De la mateixa manera que la falta d'espectadors duu a cancel·lar emissions, el cas contrari també es dóna. "De vegades no deixen que els programes s'assenten i en altres casos estiren el xiclet més del compte", segons Guill, per al qual un clar exemple és Los hombres de Paco "que ha passat per molts estats com sèrie: d'humor, d'amor i policíaca". L'audiència no és l'única cosa que els coacciona en el treball. Consideren que la possibilitat d'escriure com es desitja és una quimera per a qualsevol guionista perquè existeixen molts condicionaments.
En la Comunitat, a més, la falta de llibertat és alarmant. "Sabem el nivell de control que té Canal 9 i al públic al que es dirigeix, així que nosaltres mateixos ens autocensurem. No és el mateix treballar per a Canal 9 que per a Cuatro o TV3. Fer un programa com Polònia, en el qual riguin del president de la Generalitat, seria impossible, quan és necessari i sa", diu Guill. "En el millor dels casos és una llibertat condicionada, corregidora i matisada. No tenen capacitat per a riure de si mateixos. Hi ha coses que es parlen en el carrer, però en televisió no, el que demostra falta de maduresa", argumenta Miralles.
"Al final t'adónes que és una professió com qualsevol altra. Estem més pròxims a l'artesà de la paraula que al geni somiador", es resigna Mora. Fora de les fronteres de la Comunitat la situació tampoc és afalagadora, amb unes televisions nacionals poc donades a experimentar amb nous gèneres, malgrat casos aïllats com Àguila Roja o Hay alguien ahí. "Estem encasellats en el model familiar, no es poden fer sèries de gènere", assegura Guill. L'exemple d'això, Los protegidos. "L'anuncien com una sèrie d'herois quan no deixa de ser una imitació dels Serrano". "És una vergonya el poc que arrisquen les televisions", exclama Mora.
En l'última dècada observen una evolució positiva en el sector, una millorança que ara s'ha frenat per la situació econòmica. "Es busquen programes amb costos tancats i que omplin moltes hores d'emissió. Tot va encaminat a estalviar i produir ficció és car. La situació canviarà quan millori l'economia i s'aposti per productes més arriscats", resumeix Mas. Les noves tecnologies, amb els mòbils i Internet al capdavant, obren una via d'escapi per a molts dels problemes als quals s'han d'enfrontar aquests joves. Totes les solucions no estan en la xarxa, però l'espectador ha emigrat de la televisió a l'ordinador. Sembla clar on està el futur i la sortida. "Va a ésser per aquí", conclou Mora amb rotunditat.
Escriure a vuit mans
Una taula, quatre joves, vuit mans per a escriure... i milions d'idees sorgint d'uns caps capaços d'enllumenar les històries més absurdes. Són els guionistes alacantins que es guanyen la vida en l'estret panorama audiovisual valencià.
BORJA CAMPOY
Escrivia Juan José Millás en 2007, quan es va iniciar la vaga de guionistes d'Hollywood, que la seva labor era tan important com la dels forners. El seu argument es basava que, igual que necessitem el pa tots els dies per a menjar, ens fan falta les històries que aquesta gent crea per a somiar. En el sector valencià de l'audiovisual no es planteja una vaga de guionistes, encara que hi ha aspectes millorables. "Som el principi del procés i a partir d'aquí no tenim ni veu ni vot", es lamenta Óscar Mora. Josep Vicent Miralles estén la queixa al tracte discriminatori que reben en favor dels actors. "Ells poden canviar el guió però nosaltres no podem opinar sobre les seves condicions interpretatives".
Crear guions és un treball d'equip. L'habitual és que s'ajuntin per a plantejar les trames, descarregant una tempesta en la qual qualsevol idea és vàlida, per molt absurda que pugui semblar. A partir d'aquí es discuteixen les millores i els canvis. Tot s'escriu en grup fins que s'obté el resultat final. La crisi també ha afectat a la professió i això, unit que la major part de les produccions estan focalitzades a Madrid i Barcelona, provoca que desenvolupar una carrera com guionista a la Comunitat Valenciana sigui una tasca complicada.
La majoria d'històries que s'escriuen són per a sèries de televisió i en aquest sentit, el model espanyol tampoc ajuda molt. No hi ha públic ni diners per a fer sèries com les quals han arribat en els últims anys des d'Estats Units (Els Soprano, The Wire, Lost...). El principal problema el troben en la temàtica de les trames. La cultura nacional convida a arriscar poc en les trames, on s'imposa el model familiar, "les sèries que pugui veure des de l'avi fins al nen". Per això es busquen nous nínxols de mercat, com els mòbils o Internet, a l'estil de Qué vida más triste, la sèrie que va comprar La Sexta després del seu èxit en la xarxa.
José Mas creu que els guionistes no reben la consideració merescuda i apunta que "als actors se'ls dóna molta importància perquè són la imatge del producte. En canvi, nosaltres tenim l'estereotip de ser un grup peculiar, els rars que escrivim des del submon". Són un col·lectiu especial, amb una capacitat creativa fora del comuna. Es consideren un gremi inestable, però això no està relacionat amb la seva imaginació, sinó amb una mica més mundà com la precarietat laboral. Guanyar-se la vida escrivint guions en la Comunitat és una missió difícil, i més quan el mercat se cenyeix gairebé exclusivament a Radiotelevisió Valenciana. "Estàs en Canal 9 o no existeixes" afirma Diego Guill.
Aquests quatre joves són una mostra representativa del reduït col·lectiu en la província, encara que el seu treball els obliga a viure a València. Tenir uns estudis com els de Ciutat de la Llum els hauria de donar la possibilitat de residir a Alacant, però del complex cinematogràfic no tenen notícies. "Sabem que allí es roda L'Alqueria Blanca però la productora és valenciana". Els quatre han treballat en Conta Conta, productora de programes de Canal 9 com Autoindefinits, Evolució, Socarrats Check in Hotel .
El deute que arrossega la televisió autonòmica provoca que els projectes de producció pròpia que es fan a la Comunitat Valenciana apareguin amb comptagotes. Això impossibilita que es creuen dinàmiques estables de treball. "La situació és fastidiosa. El deute de Canal 9 obliga a fer els programes amb menys diners i això suposa que els guions estiguin pitjor cuidats", es lamenta Mora. Per a Miralles, el fet que en la professió no treballin persones de més de 45 anys és un "símptoma molt clar". "A força de ser un treball precari la gent es veu obliga a anar-se. Aquesta clar que no és una professió per a jubilar-te. No està mal pagada però és molt inestable. Tots els contractes són per obra, així que mai saps què és el següent que vas a fer ni en quines condicions".
La tirania de l'audiència
Altre factor que provoca inestabilitat laboral és que el treball sempre depèn que el producte aconsegueixi enganxar amb l'audiència. "Forma part del joc", asseguren. Encara que Canal 9 sigui una televisió pública, no deixa de ser un negoci. La mitjana de la cadena està entorn del 11% de share. "Tot programa per sota d'aquesta xifra està en perill. Veient les audiències ets capaç de predir el futur del teu programa", conta Miralles. Mas opina que "està de moda que si a curt termini no arribes a la mitjana, cancel·len el teu programa. Som esclaus de l'audiència".
De la mateixa manera que la falta d'espectadors duu a cancel·lar emissions, el cas contrari també es dóna. "De vegades no deixen que els programes s'assenten i en altres casos estiren el xiclet més del compte", segons Guill, per al qual un clar exemple és Los hombres de Paco "que ha passat per molts estats com sèrie: d'humor, d'amor i policíaca". L'audiència no és l'única cosa que els coacciona en el treball. Consideren que la possibilitat d'escriure com es desitja és una quimera per a qualsevol guionista perquè existeixen molts condicionaments.
En la Comunitat, a més, la falta de llibertat és alarmant. "Sabem el nivell de control que té Canal 9 i al públic al que es dirigeix, així que nosaltres mateixos ens autocensurem. No és el mateix treballar per a Canal 9 que per a Cuatro o TV3. Fer un programa com Polònia, en el qual riguin del president de la Generalitat, seria impossible, quan és necessari i sa", diu Guill. "En el millor dels casos és una llibertat condicionada, corregidora i matisada. No tenen capacitat per a riure de si mateixos. Hi ha coses que es parlen en el carrer, però en televisió no, el que demostra falta de maduresa", argumenta Miralles.
"Al final t'adónes que és una professió com qualsevol altra. Estem més pròxims a l'artesà de la paraula que al geni somiador", es resigna Mora. Fora de les fronteres de la Comunitat la situació tampoc és afalagadora, amb unes televisions nacionals poc donades a experimentar amb nous gèneres, malgrat casos aïllats com Àguila Roja o Hay alguien ahí. "Estem encasellats en el model familiar, no es poden fer sèries de gènere", assegura Guill. L'exemple d'això, Los protegidos. "L'anuncien com una sèrie d'herois quan no deixa de ser una imitació dels Serrano". "És una vergonya el poc que arrisquen les televisions", exclama Mora.
En l'última dècada observen una evolució positiva en el sector, una millorança que ara s'ha frenat per la situació econòmica. "Es busquen programes amb costos tancats i que omplin moltes hores d'emissió. Tot va encaminat a estalviar i produir ficció és car. La situació canviarà quan millori l'economia i s'aposti per productes més arriscats", resumeix Mas. Les noves tecnologies, amb els mòbils i Internet al capdavant, obren una via d'escapi per a molts dels problemes als quals s'han d'enfrontar aquests joves. Totes les solucions no estan en la xarxa, però l'espectador ha emigrat de la televisió a l'ordinador. Sembla clar on està el futur i la sortida. "Va a ésser per aquí", conclou Mora amb rotunditat.
