Índex
De: http://www.diarioinformacion.com/cultura/2010/08/27/auge-guion/1039057.html
L'auge del guió
L'edició dels textos narratius d'una sèrie o pel·lícula és cada vegada més comuna. La pregunta és si es pot considerar com autors literaris a qui els signen
ÓSCAR MORA
Podem considerar a Woody Allen «autor literari», ja que signa els guions d'algunes pel·lícules memorables? O aquests documents són mers processos intermedis de treball per a la veritable obra: la pel·lícula com objecte i projecció? La resposta no és baladí, i menys a Espanya, on els guionistes no reben ni un cèntim per autoria intel·lectual dels drets generats per la venda de DVDs.
La lectura del guió d'Amb la mort en els talons o El Padrí, per citar un guió original i altre derivat d'una obra literària, pot gaudir-se tant com la d'una novel·la policíaca o el llibre original, respectivament. Llavors per què no etiquetem als guionistes com «autors literaris»? Els propis autors de guions no solen considerar-se a si mateixos d'aquesta manera, encara que avui dia, en qualsevol llibreria que es precie, podem trobar en la postada dedicada al cinema els guions de la filmografía completa de Pedro Almodóvar, tot el que va escriure Azcona o els capítols de la sèrie Els Soprano.
Alguns autors, com Julio Médem, editen també el material addicional amb el qual han construït el guió (diaris dels personatges, correspondència fictícia…) que ha estat escrit no per a ser filmat, sinó per a desenvolupar el procés d'escriptura, de la mateixa manera que un autor de novel·la històrica inclou en els seus llibres els mapes en els quals s'ha donat suport, o agraïx les lectures que han inspirat els seus personatges.
L'oportunitat de totes aquestes qüestions ve donada per l'auge de les sèries de ficció televisives, concretament per les vingudes d'Estats Units. El seguiment i interès que va despertar, per exemple, la sèrie Lost, el desenllaç de la qual i desenvolupament va ser publicitat i examinat en ambdós hemisferis, va produir una escena insòlita i pràcticament no donada fins a llavors: els fans demanant autògrafs als guionistes de la sèrie, abans que als actors. Sembla que la màxima «el més important d'una pel·lícula és el guió» havia passat de ser un clixé a convertir-se en realitat, i el pes en el producte final que té el guió es traduïa en reconeixement cap als autors del mateix.
Però és una mera il·lusió: tracti d'enumerar deu guionistes espanyols, o simplement de dir el nom de l'escriptor de la seva sèrie favorita en televisió. Per què, llavors, anem a insistir a subratllar la importància de qui és l'autor primer? La nòmina d'escriptors, de grans escriptors, que han produït guions seria interminable: William Faulkner, Jorge Luis Borges, Raymond Chandler, John Irving, Paul Auster, Juan Rulfo… i, en la majoria, podem veure el mateix estil de les seves novel·les en els guions que han escrit, per més que siguin llenguatges diferents.
Un guió és, a més, un text que requereix nombroses reelaboracions, infinitat de versions abans de tenir el resultat acabat que són revisats per equips de persones de diverses ocupacions i que apliquen els seus punts de vista i necessitats peculiars, pel que sempre ens trobarem davant un artefacte literari treballat.
L'opinió d'un expert
Al fil de tots aquests arguments, hem parlat amb Rodolf Giner (València, 1969) guionista de televisió i cinema, i membre de l'associació Escriptors de l´Audiovisual Valencià (EDAV), germen de sindicat valencià per a una professió jove i de reglament legal poc clar. Giner ha escrit sèries com L´Alqueria Blanca, Negocis de Família, Autoindefinits o Les aventures de Marco Antonio, duu molts anys en la professió, el que és un assoliment per a un ofici on és difícil jubilar-se escrivint. No es considera autor d'una obra literària, «a risc que algun em mati per això, diria que el guió no és l'obra en si mateixa sinó el primer pas de la mateixa.
Això el guionista no pot perdre'l de vista», encara que creu que la principal diferència no està en el procés d'escriptura, sinó en els destinataris, i en la forma que van a consumir l'obra, «no en el procés de documentació», aquí Giner sí veu més proximitat entre ambdós acompliments. Quant a la situació de la professió de guionista a Espanya, admet que duen un retard descomunal pel que fa als seus col·legues nord-americans, si bé «Aquí, ara, es comença a entendre que el guió és una professió, amb uns condicionaments i unes necessitats pròpies», afegix.
«No és que en Estats Units la situació sigui idíl·lica, però des de fa dècades hi ha reconeixement professional, claredat en les condicions de desenvolupament del treball, millora en les remuneracions i drets». Calcula que aquest treball es ve fent en el sector espanyol des de fa «només» uns quinze anys, «amb les diferents associacions professionals i que està tendint a la progressiva constitució de sindicats.
En aquest sentit encara que els resultats són encara modests els avanços en els últims anys han estat molt importants». Es refereix, sobretot al recent sindicat AlmA, presidit per Agustín Díaz Yanes, que tracta d'unificar criteris contractuals i dignificar la professió de guionista. En la Comunitat tenim la citada EDAV, que organitza a primers d'octubre la primera Trobada Nacional de Guionistes, juntament amb ALMA i FAGA (Fòrum d'Associacions de Guionistes).
La conversa torna sobre les sèries nord-americanes. «El seu èxit es deu en gran mesura a la fragmentació de l'Audiència en Estat Units. L'existència de gran nombre d'emissores de televisió, algunes de pagament, ha permès elaborar productes que, en lloc de buscar al conjunt de l'audiència potencial, s'esforcen per satisfer els gustos i necessitats de públics més exigents», la qual cosa s'enfronta a la realitat espanyola: totes les sèries han de ser familiars, i la gran aposta de la temporada és una nova versió de Las chicas de oro.
«D'altra banda les cadenes han vist que resulta rendible invertir pressupostos estimables en productes de ficció televisiva i apostar per la qualitat dels continguts, el que implica bons guions i terminis raonables d'escriptura, enregistrament i postproducció», afegix Rodolf Giner. Sembla que l'aparició de nombrosos canals podria plantejar un escenari semblat en el nostre audiovisual, creant plataformes específiques per a continguts concrets, però Giner no ho veu així: «A pesar de la implantació de la TDT, a Espanya la situació està lluny de ser semblada. Els pressupostos van a la baixa, els terminis s'escurcen i en la mentalitat dels programadors segueix gravat a foc el patró de sèrie familiar. Encara així es van fent tímids avanços».
Per al lector que vulgui bussejar en el procelós món del guió, per curiositat o per a fer les seues passetes, hi ha infinitat de manuals i blogs al seu abast. Per a primerencs està el llibre d'Ana Sanz-Magallón Conta'l bé o el divertit Com orquestrar una comèdia, de John Vorhaus. Per a endinsar-se en una mica més dens i específic, cal recórrer als manuals dels gurús del guió: Robert McKee i Linda Seger. En la xarxa, diversos guionistes publiquen un acostament més lúdic a la seva professió a través de Bloguionista, i cineastes que solen escriure's les seves pel·lícules, com Nacho Vigalondo, Álex de la Iglesia o Pedro Almodóvar, mantenen diaris on-line.
L'edició dels textos narratius d'una sèrie o pel·lícula és cada vegada més comuna. La pregunta és si es pot considerar com autors literaris a qui els signen
ÓSCAR MORA
Podem considerar a Woody Allen «autor literari», ja que signa els guions d'algunes pel·lícules memorables? O aquests documents són mers processos intermedis de treball per a la veritable obra: la pel·lícula com objecte i projecció? La resposta no és baladí, i menys a Espanya, on els guionistes no reben ni un cèntim per autoria intel·lectual dels drets generats per la venda de DVDs.
La lectura del guió d'Amb la mort en els talons o El Padrí, per citar un guió original i altre derivat d'una obra literària, pot gaudir-se tant com la d'una novel·la policíaca o el llibre original, respectivament. Llavors per què no etiquetem als guionistes com «autors literaris»? Els propis autors de guions no solen considerar-se a si mateixos d'aquesta manera, encara que avui dia, en qualsevol llibreria que es precie, podem trobar en la postada dedicada al cinema els guions de la filmografía completa de Pedro Almodóvar, tot el que va escriure Azcona o els capítols de la sèrie Els Soprano.
Alguns autors, com Julio Médem, editen també el material addicional amb el qual han construït el guió (diaris dels personatges, correspondència fictícia…) que ha estat escrit no per a ser filmat, sinó per a desenvolupar el procés d'escriptura, de la mateixa manera que un autor de novel·la històrica inclou en els seus llibres els mapes en els quals s'ha donat suport, o agraïx les lectures que han inspirat els seus personatges.
L'oportunitat de totes aquestes qüestions ve donada per l'auge de les sèries de ficció televisives, concretament per les vingudes d'Estats Units. El seguiment i interès que va despertar, per exemple, la sèrie Lost, el desenllaç de la qual i desenvolupament va ser publicitat i examinat en ambdós hemisferis, va produir una escena insòlita i pràcticament no donada fins a llavors: els fans demanant autògrafs als guionistes de la sèrie, abans que als actors. Sembla que la màxima «el més important d'una pel·lícula és el guió» havia passat de ser un clixé a convertir-se en realitat, i el pes en el producte final que té el guió es traduïa en reconeixement cap als autors del mateix.
Però és una mera il·lusió: tracti d'enumerar deu guionistes espanyols, o simplement de dir el nom de l'escriptor de la seva sèrie favorita en televisió. Per què, llavors, anem a insistir a subratllar la importància de qui és l'autor primer? La nòmina d'escriptors, de grans escriptors, que han produït guions seria interminable: William Faulkner, Jorge Luis Borges, Raymond Chandler, John Irving, Paul Auster, Juan Rulfo… i, en la majoria, podem veure el mateix estil de les seves novel·les en els guions que han escrit, per més que siguin llenguatges diferents.
Un guió és, a més, un text que requereix nombroses reelaboracions, infinitat de versions abans de tenir el resultat acabat que són revisats per equips de persones de diverses ocupacions i que apliquen els seus punts de vista i necessitats peculiars, pel que sempre ens trobarem davant un artefacte literari treballat.
L'opinió d'un expert
Al fil de tots aquests arguments, hem parlat amb Rodolf Giner (València, 1969) guionista de televisió i cinema, i membre de l'associació Escriptors de l´Audiovisual Valencià (EDAV), germen de sindicat valencià per a una professió jove i de reglament legal poc clar. Giner ha escrit sèries com L´Alqueria Blanca, Negocis de Família, Autoindefinits o Les aventures de Marco Antonio, duu molts anys en la professió, el que és un assoliment per a un ofici on és difícil jubilar-se escrivint. No es considera autor d'una obra literària, «a risc que algun em mati per això, diria que el guió no és l'obra en si mateixa sinó el primer pas de la mateixa.
Això el guionista no pot perdre'l de vista», encara que creu que la principal diferència no està en el procés d'escriptura, sinó en els destinataris, i en la forma que van a consumir l'obra, «no en el procés de documentació», aquí Giner sí veu més proximitat entre ambdós acompliments. Quant a la situació de la professió de guionista a Espanya, admet que duen un retard descomunal pel que fa als seus col·legues nord-americans, si bé «Aquí, ara, es comença a entendre que el guió és una professió, amb uns condicionaments i unes necessitats pròpies», afegix.
«No és que en Estats Units la situació sigui idíl·lica, però des de fa dècades hi ha reconeixement professional, claredat en les condicions de desenvolupament del treball, millora en les remuneracions i drets». Calcula que aquest treball es ve fent en el sector espanyol des de fa «només» uns quinze anys, «amb les diferents associacions professionals i que està tendint a la progressiva constitució de sindicats.
En aquest sentit encara que els resultats són encara modests els avanços en els últims anys han estat molt importants». Es refereix, sobretot al recent sindicat AlmA, presidit per Agustín Díaz Yanes, que tracta d'unificar criteris contractuals i dignificar la professió de guionista. En la Comunitat tenim la citada EDAV, que organitza a primers d'octubre la primera Trobada Nacional de Guionistes, juntament amb ALMA i FAGA (Fòrum d'Associacions de Guionistes).
La conversa torna sobre les sèries nord-americanes. «El seu èxit es deu en gran mesura a la fragmentació de l'Audiència en Estat Units. L'existència de gran nombre d'emissores de televisió, algunes de pagament, ha permès elaborar productes que, en lloc de buscar al conjunt de l'audiència potencial, s'esforcen per satisfer els gustos i necessitats de públics més exigents», la qual cosa s'enfronta a la realitat espanyola: totes les sèries han de ser familiars, i la gran aposta de la temporada és una nova versió de Las chicas de oro.
«D'altra banda les cadenes han vist que resulta rendible invertir pressupostos estimables en productes de ficció televisiva i apostar per la qualitat dels continguts, el que implica bons guions i terminis raonables d'escriptura, enregistrament i postproducció», afegix Rodolf Giner. Sembla que l'aparició de nombrosos canals podria plantejar un escenari semblat en el nostre audiovisual, creant plataformes específiques per a continguts concrets, però Giner no ho veu així: «A pesar de la implantació de la TDT, a Espanya la situació està lluny de ser semblada. Els pressupostos van a la baixa, els terminis s'escurcen i en la mentalitat dels programadors segueix gravat a foc el patró de sèrie familiar. Encara així es van fent tímids avanços».
Per al lector que vulgui bussejar en el procelós món del guió, per curiositat o per a fer les seues passetes, hi ha infinitat de manuals i blogs al seu abast. Per a primerencs està el llibre d'Ana Sanz-Magallón Conta'l bé o el divertit Com orquestrar una comèdia, de John Vorhaus. Per a endinsar-se en una mica més dens i específic, cal recórrer als manuals dels gurús del guió: Robert McKee i Linda Seger. En la xarxa, diversos guionistes publiquen un acostament més lúdic a la seva professió a través de Bloguionista, i cineastes que solen escriure's les seves pel·lícules, com Nacho Vigalondo, Álex de la Iglesia o Pedro Almodóvar, mantenen diaris on-line.
