Índex
De: http://www.levante-emv.com/television/2011/02/06/industria-audiovisual-valenciana-tambalea/780473.html
La indústria audiovisual valenciana es trontolla
Els problemes econòmics de RTVV i la crisi econòmica a Espanya estan arrossegant a la modesta indústria audiovisual a l'abisme
VÍCTOR ROMERO VALÈNCIA
Va ocórrer aquesta setmana. La primera del mes de febrer. Però fa mesos que és tònica habitual. Els prop de 1.800 empleats de RTVV han estat diversos dies amb certa ansietat perquè la nòmina del mes no obstaculitza en els seus comptes bancaris. Els retards en la percepció de salaris, justificats per l'empresa en un canvi en l'entitat financera que els tramita i en la demora pròpia de les transferències, formen ja parteix de la vida quotidiana de l'ens. No obstant això, aquesta ansietat és simptomàtica de l'ambient de psicosi que viu l'ens públic.
L'ombra d'un Expedient de Regulació d'Ocupació sobrevola des de fa mesos. Que la televisió està sobredimensionada en un secret a veus, com també que les manques pressupostàries estan abocant a la ruïna a la modesta indústria audiovisual que s'havia generat en els últims anys al voltant de RTVV. Igual que ha ocorregut en altres autonomies, la cadena pública exercia de motor d'un sector que s'està diluint com un sucret per la seva excessiva dependència del pressupost de la corporació que dirigeix José López Jaraba.
Ximo Pérez, president de la Asociació de Productors Valencians (APV) estima que els deutes de RTVV amb el sector arriben a els 22 o 23 milions d'euros. La seva productora, Trivisión, és una de les grans. L'èxit de «l´Alqueria Blanca» li ha permès guanyar grandària i apostar per aventures foranes, inclosa la dels llargmetratges (prepara un amb Álex de la Iglesia). Però la seva bona relació amb la cúpula de la tele no impedeix que en aquests moments tingui un deute de sis milions d'euros. «El problema és l'ofec financer. TVV no ha pogut plantar cara als pagaments que estaven establerts en els diferents contractes. Això fa que hagis d'estar actualitzant constantment les pòlisses de crèdit i ens estem atabalant».
La situació no és molt distinta a la d'altres contractistes de l'Administració. Els bancs ja no accepten les garanties públiques per a renovar préstecs i moltes empreses es troben en la tesitura d'haver de rebutjar fins i tot contractes perquè no tenen capacitat d'afrontar-los amb períodes de pagament de fins a 700 dies.
Pérez presideix una associació que ha perdut ja diversos socis. I darrere del tancament de cada empresa hi ha una llarga llista de treballadors que engrosseixen les llistes de l'atur. «En aquests moments han pogut desaparèixer el 10% de les empreses, sobretot les quals depenien gairebé exclusivament de TVV. Hi ha altres empreses que es dediquen a la publicitat o vídeos industrials i que ho estan passant malament, però van resistint. És important la diversificació», explica Pérez. Altres fonts estimen que el 80% de les empreses sofreix problemes econòmics o està a la vora de la fallida. Ningú és capaç detallar la grandària del sector.
L'Institut Valencià de l'Audiovisual i la Cinematografia (IVAC) té registrades 600 referències, que inclouen des de productores de certa grandària fins a petites empreses de noces, batejos i comunions. Es tracta d'un registre voluntari. Amb la crisi, molts han tirat la persiana, però no s'han donat de baixa en el IVAC. Unes altres han reduït la seva estructura a la mínima expressió a l'espera de temps millors i projectes.
Així ha ocorregut en el cas de Conta-Conta. Va mantenir en antena programes d'èxit com Autoindefinits o Socarrats, però avui el seu portaveu Vicente Muñoz ho té clar. «Jo no vull treballar amb Canal 9». Víctima dels impagaments, ha arribat un moment que el client s'ha convertit en un problema. Granota o Malvarrosa també sofrixen i estiren o afluixen les plantilles en funció dels encàrrecs que reben.
La tònica general ara, al marge de sèries de ficció compromeses, són contractes de tretze capítols per a produccions d'entreteniment. Si les cotes d'audiència no s'arriben a no es renoven. Aquesta dinàmica, unida a la dels problemes financers i la desaparició d'empreses, provoca una gran incertesa entre els professionals, amb una enorme taxa de temporalitat en l'ocupació (si ho hi ha), sous mileuristas si arriben i la percepció que a València no hi ha futur laboral a mitjà termini.
Ja està clar que hi ha dues castes distanciades per una enorme bretxa. Els quals treballaven o treballen per a productores i els quals tenen nòmina directa en RTVV, els salaris de la qual i horaris són l'enveja del col·lectiu de la comunicació en general. Jaraba ha convertit en prioritari la despesa corrent en personal i funcionament, a més dels interessos del deute, que supera els 1.000 milions d'euros. La inversió en producció externa és secundària.
El problema és que tot el món sap que la tele està sobredimensionada. Hi ha empleats que hi ha dies que no realitzen cap funció concreta, la productivitat brilla per la seva absència i la política de contractació clientelar imposada pels successius governs del Partit Popular ha contribuït a generar un ambient enrarit on el factor de la professionalitat tot just compte.
Moltes productores pressionen perquè es facin els ajustaments necessaris en RTVV (via ERO i altres retallades), es reinvente el model i la tele compleixi també amb la seva funció dinamitzadora del sector i s'inverteixi en producció externa. No obstant això, Jaraba, que ha encarregat un informe a Price Waterhouse perquè li marqui el camí, no sembla disposat a netejar la casa sense tenir ordres expresses des de les altures. Hi ha qui opina que saltarà al sector privat quan passi el primer tren.
L'audiovisual estima que el revolcón arribarà després de les eleccions autonòmiques. RTVV ha estat l'únic gran grup mediàtic valencià (públic o privat) que no ha aprimat la seva estructura com a conseqüència de la crisi. AL temps, els sindicats no afins a la cúpula directiva, UGT, CC OO i Intersindical, ja han iniciat mobilitzacions i preparen la seva particular batalla en defensa del col·lectiu intern, que té totes les paperetes per a convertir-se en pagà d'anys de gestió deficient i alegria en la política de contractació i en l'ús dels recursos financers.
Però una anellada en RTVV no guarirà la malaltia endèmica de l'audiovisual valencià: La seva excessiva dependència de la tele pública. La falta de maduresa del sector, la seva configuració de petites empreses i la forta competència de ciutats com Madrid o Barcelona, li han impedit donar el salt a nous mercats. Lluny d'apostar fort, alguns productors van desaprofitar els anys de bonança i van preferir els diners ràpids aprofitant els seus contactes polítics: Exercir de simples intermediaris per a acabar lliurant la realització de contractes a productores més grans de Madrid. La crisi ha mostrat la nuesa d'un sector incapaç de sobreviure en la jungla, sense el bastó del suport públic.
Altres canals autonòmics com Canal Sur, ETB, TV3 o TVG tenen els seus propis «clusters», tancant finestres a aportacions alienes al territori. Per a entendre l'estat depressiu en el qual viu el sector no hi ha més que fer un cop d'ull a la qual aspira a ser la seva patronal Empreses Audiovisuals Valencianes Federades (EAVF), que integra a productores (APV), dobladores, animació i serveis. Des de fa setmanes està sense president. Ignacio Varela, fitxat a mitjan any passat per a impulsar la federació i dotar-la de veu pròpia davant les vaques flaques, va deixar el càrrec. La pressió política va poder sobre una indústria (si alguna vegada ho va ser) que es trontolla.
El miratge de la Ciutat de la Llum
Totes les expectatives s'han truncat. La Llei de l'Audiovisual aprovada en 2006 sembla ara paper mullat. L'Institut Valencià de l'Audiovisual i la Cinematografia ha tallat les subvencions i el que havia d'haver estat la punta de llança d'una veritable indústria valenciana, La Ciutat de la Llum d'Alacant, no ha passat de ser un miratge que sofreix ara les seves convulsions internes i tot just oferix a les empreses valencianes un clau al que agafar-se encara que sigui prestant serveis a produccions alienes.
El somni de Luis García Berlanga de convertir la Comunitat Valenciana en un territori de creativitat cinematogràfica mai ha arribat si més no a esbossar-se. La crisi afecta a tots els sectors. Al juny de l'any passat,el sector del doblatge ja va optar per plantar-se davant les portes del Canal 9 per a exigir el pagament dels endarreriments i el cessament de les retallades en les ajudes.
Paco Gisbert, president de l'Associació València d'Empreses Productores d'Animació afirma que les empreses del seu sector sempre han sofert apuros. «No tota la culpa la té l'Administració, però amb una espenteta podíem haver fet molt més». Gisbert explica que a principis dels noranta, l'animació va viure una certa esplendor a la Comunitat Valenciana que no ha tingut recorregut. «Sobrevivim amb petites inversions. Sempre que hem intentat créixer hem tingut una batacada».
Els problemes econòmics de RTVV i la crisi econòmica a Espanya estan arrossegant a la modesta indústria audiovisual a l'abisme
VÍCTOR ROMERO VALÈNCIA
Va ocórrer aquesta setmana. La primera del mes de febrer. Però fa mesos que és tònica habitual. Els prop de 1.800 empleats de RTVV han estat diversos dies amb certa ansietat perquè la nòmina del mes no obstaculitza en els seus comptes bancaris. Els retards en la percepció de salaris, justificats per l'empresa en un canvi en l'entitat financera que els tramita i en la demora pròpia de les transferències, formen ja parteix de la vida quotidiana de l'ens. No obstant això, aquesta ansietat és simptomàtica de l'ambient de psicosi que viu l'ens públic.
L'ombra d'un Expedient de Regulació d'Ocupació sobrevola des de fa mesos. Que la televisió està sobredimensionada en un secret a veus, com també que les manques pressupostàries estan abocant a la ruïna a la modesta indústria audiovisual que s'havia generat en els últims anys al voltant de RTVV. Igual que ha ocorregut en altres autonomies, la cadena pública exercia de motor d'un sector que s'està diluint com un sucret per la seva excessiva dependència del pressupost de la corporació que dirigeix José López Jaraba.
Ximo Pérez, president de la Asociació de Productors Valencians (APV) estima que els deutes de RTVV amb el sector arriben a els 22 o 23 milions d'euros. La seva productora, Trivisión, és una de les grans. L'èxit de «l´Alqueria Blanca» li ha permès guanyar grandària i apostar per aventures foranes, inclosa la dels llargmetratges (prepara un amb Álex de la Iglesia). Però la seva bona relació amb la cúpula de la tele no impedeix que en aquests moments tingui un deute de sis milions d'euros. «El problema és l'ofec financer. TVV no ha pogut plantar cara als pagaments que estaven establerts en els diferents contractes. Això fa que hagis d'estar actualitzant constantment les pòlisses de crèdit i ens estem atabalant».
La situació no és molt distinta a la d'altres contractistes de l'Administració. Els bancs ja no accepten les garanties públiques per a renovar préstecs i moltes empreses es troben en la tesitura d'haver de rebutjar fins i tot contractes perquè no tenen capacitat d'afrontar-los amb períodes de pagament de fins a 700 dies.
Pérez presideix una associació que ha perdut ja diversos socis. I darrere del tancament de cada empresa hi ha una llarga llista de treballadors que engrosseixen les llistes de l'atur. «En aquests moments han pogut desaparèixer el 10% de les empreses, sobretot les quals depenien gairebé exclusivament de TVV. Hi ha altres empreses que es dediquen a la publicitat o vídeos industrials i que ho estan passant malament, però van resistint. És important la diversificació», explica Pérez. Altres fonts estimen que el 80% de les empreses sofreix problemes econòmics o està a la vora de la fallida. Ningú és capaç detallar la grandària del sector.
L'Institut Valencià de l'Audiovisual i la Cinematografia (IVAC) té registrades 600 referències, que inclouen des de productores de certa grandària fins a petites empreses de noces, batejos i comunions. Es tracta d'un registre voluntari. Amb la crisi, molts han tirat la persiana, però no s'han donat de baixa en el IVAC. Unes altres han reduït la seva estructura a la mínima expressió a l'espera de temps millors i projectes.
Així ha ocorregut en el cas de Conta-Conta. Va mantenir en antena programes d'èxit com Autoindefinits o Socarrats, però avui el seu portaveu Vicente Muñoz ho té clar. «Jo no vull treballar amb Canal 9». Víctima dels impagaments, ha arribat un moment que el client s'ha convertit en un problema. Granota o Malvarrosa també sofrixen i estiren o afluixen les plantilles en funció dels encàrrecs que reben.
La tònica general ara, al marge de sèries de ficció compromeses, són contractes de tretze capítols per a produccions d'entreteniment. Si les cotes d'audiència no s'arriben a no es renoven. Aquesta dinàmica, unida a la dels problemes financers i la desaparició d'empreses, provoca una gran incertesa entre els professionals, amb una enorme taxa de temporalitat en l'ocupació (si ho hi ha), sous mileuristas si arriben i la percepció que a València no hi ha futur laboral a mitjà termini.
Ja està clar que hi ha dues castes distanciades per una enorme bretxa. Els quals treballaven o treballen per a productores i els quals tenen nòmina directa en RTVV, els salaris de la qual i horaris són l'enveja del col·lectiu de la comunicació en general. Jaraba ha convertit en prioritari la despesa corrent en personal i funcionament, a més dels interessos del deute, que supera els 1.000 milions d'euros. La inversió en producció externa és secundària.
El problema és que tot el món sap que la tele està sobredimensionada. Hi ha empleats que hi ha dies que no realitzen cap funció concreta, la productivitat brilla per la seva absència i la política de contractació clientelar imposada pels successius governs del Partit Popular ha contribuït a generar un ambient enrarit on el factor de la professionalitat tot just compte.
Moltes productores pressionen perquè es facin els ajustaments necessaris en RTVV (via ERO i altres retallades), es reinvente el model i la tele compleixi també amb la seva funció dinamitzadora del sector i s'inverteixi en producció externa. No obstant això, Jaraba, que ha encarregat un informe a Price Waterhouse perquè li marqui el camí, no sembla disposat a netejar la casa sense tenir ordres expresses des de les altures. Hi ha qui opina que saltarà al sector privat quan passi el primer tren.
L'audiovisual estima que el revolcón arribarà després de les eleccions autonòmiques. RTVV ha estat l'únic gran grup mediàtic valencià (públic o privat) que no ha aprimat la seva estructura com a conseqüència de la crisi. AL temps, els sindicats no afins a la cúpula directiva, UGT, CC OO i Intersindical, ja han iniciat mobilitzacions i preparen la seva particular batalla en defensa del col·lectiu intern, que té totes les paperetes per a convertir-se en pagà d'anys de gestió deficient i alegria en la política de contractació i en l'ús dels recursos financers.
Però una anellada en RTVV no guarirà la malaltia endèmica de l'audiovisual valencià: La seva excessiva dependència de la tele pública. La falta de maduresa del sector, la seva configuració de petites empreses i la forta competència de ciutats com Madrid o Barcelona, li han impedit donar el salt a nous mercats. Lluny d'apostar fort, alguns productors van desaprofitar els anys de bonança i van preferir els diners ràpids aprofitant els seus contactes polítics: Exercir de simples intermediaris per a acabar lliurant la realització de contractes a productores més grans de Madrid. La crisi ha mostrat la nuesa d'un sector incapaç de sobreviure en la jungla, sense el bastó del suport públic.
Altres canals autonòmics com Canal Sur, ETB, TV3 o TVG tenen els seus propis «clusters», tancant finestres a aportacions alienes al territori. Per a entendre l'estat depressiu en el qual viu el sector no hi ha més que fer un cop d'ull a la qual aspira a ser la seva patronal Empreses Audiovisuals Valencianes Federades (EAVF), que integra a productores (APV), dobladores, animació i serveis. Des de fa setmanes està sense president. Ignacio Varela, fitxat a mitjan any passat per a impulsar la federació i dotar-la de veu pròpia davant les vaques flaques, va deixar el càrrec. La pressió política va poder sobre una indústria (si alguna vegada ho va ser) que es trontolla.
El miratge de la Ciutat de la Llum
Totes les expectatives s'han truncat. La Llei de l'Audiovisual aprovada en 2006 sembla ara paper mullat. L'Institut Valencià de l'Audiovisual i la Cinematografia ha tallat les subvencions i el que havia d'haver estat la punta de llança d'una veritable indústria valenciana, La Ciutat de la Llum d'Alacant, no ha passat de ser un miratge que sofreix ara les seves convulsions internes i tot just oferix a les empreses valencianes un clau al que agafar-se encara que sigui prestant serveis a produccions alienes.
El somni de Luis García Berlanga de convertir la Comunitat Valenciana en un territori de creativitat cinematogràfica mai ha arribat si més no a esbossar-se. La crisi afecta a tots els sectors. Al juny de l'any passat,el sector del doblatge ja va optar per plantar-se davant les portes del Canal 9 per a exigir el pagament dels endarreriments i el cessament de les retallades en les ajudes.
Paco Gisbert, president de l'Associació València d'Empreses Productores d'Animació afirma que les empreses del seu sector sempre han sofert apuros. «No tota la culpa la té l'Administració, però amb una espenteta podíem haver fet molt més». Gisbert explica que a principis dels noranta, l'animació va viure una certa esplendor a la Comunitat Valenciana que no ha tingut recorregut. «Sobrevivim amb petites inversions. Sempre que hem intentat créixer hem tingut una batacada».
