Índex
De: http://www.valenciaplaza.com/ver/20742/Vicente-Furi%C3%B3-Cuando-se-est%C3%A1-tan-pendiente-de-la-cuenta-de-resultados-no-hay-cuarto-poder.html
Vicente Furió: "Quan s'està tan pendent del compte de resultats no hi ha quart poder"
Plaça Privada / MARÍA COSTA. 26/02/2011
Al novembre de 2009 Vicente Furió (València, 1952) va dir adéu a 35 anys d'activitat professional periodística, la majoria en Las Provincias, per un ERO del qual no vol acordar-se. "Procuro extreure del bo el millor i de l'inconvenient l'oblit". Està convençut que la crisi no és la causa de la burxada dels mitjans.
L'autocrítica passa per veure que el pes de les redaccions, els continguts de les notícies, recau sobre executius procedents d'altres sectors la premissa dels quals és vendre, i sobre becaris. Els seus fills no segueixen els seus passos. "Fa deu anys, durant el boom del periodisme a València, vaig veure que s'anava a crear una fàbrica de desocupats. Vaig desanimar els meus fills". La seva filla és professora d'Història i el seu fill d'Educació Física.
-El seu llibre "Sense mordassa" pretén ser una crítica al periodisme valencià? -Més aviat una autocrítica, encara que està escrit des de la llibertat, sense cadàvers en l'armari i amb la intenció de reflectir l'experiència de 35 anys de professió. No és un ajustament de comptes.
-Per parlar clar va ser inclòs en l'ERO?
-Mai he estat un periodista adulador amb el poder. Això té els seus avantatges, com mantenir la independència i els seus inconvenients, ser incòmode per als qui manen.
-Creu que el periodisme valencià emmordassa de manera efectiva els casos de corrupció?
-No es treballen ni descobrixen com deurien. Actualment els casos de corrupció es dilaten massa en el temps. Potser és perquè els mitjans de comunicació que depenen de la publicitat, estan emmordassats i ni denuncien, ni mobilitzen a la societat.
-El mateix que passava fa 20 anys?
-Els periodistes de la meva generació vivim unes circumstàncies irrepetibles. Durant la Transició havia bastant llibertat perquè tot estava per construir. No crec que el periodisme sigui més lliure que ho és qualsevol persona. Tots vivim condicionats.
-Els joves periodistes d'avui es deixen condicionar?
-El que li puc assegurar és que el periodisme d'ahir sense mitjans tècnics sortia al carrer, l'actual amb molts més mitjans es queda en les redaccions.
-Desinflar les redaccions va a permetre a les editorials seguir exercint de quart poder o això és un concepte vuitcentista?
-Crec que quan s'està tan pendent del compte de resultats no hi ha quart poder. I això s'està veient en les empreses que han optat per col·locar executius procedents d'altres sectors i en el seu sou inclouen millorar la rendibilitat del mitjà, quin quart poder pot sortir d'aquí si a l'hora de publicar alguna cosa estan més pendents de la publicitat institucional, de la privada...? La prova que no existeix és la pèrdua de poder dels mitjans davant la societat.
-No obstant això en els 80 i 90, del quart poder naixien partits polítics... -Com va ocórrer en Las Provincias. Durant la Transició, els periodistes en línies generals expressaven en públic les seves idees i havia debat polític. Ara hi ha por. Abans es creia en la política i la gent participava. Ara Caja Madrid, per exemple, anuncia que va a repartir 25 milions d'euros entre deu executius i no es munta un escàndol. Caldria ser molt rigorós amb els diners públics.
-Creu que els poders públics s'han acostumat a un nou terme de propietat? -M'escandalitza que les caixes d'estalvi, que ja són bancs, estiguin integrades per polítics i no per tècnics. El més curiós és que la societat ho accepta. La democràcia s'ha dormit.
-Per què creu que la societat s'ha tirat una migdiada?
-L'excés de béns materials, la devaluació del concepte del polític necessari per a mantenir un sistema democràtic i la cultura de la pilotada: fer diners fàcils, ens han adormit. Mai he considerat bon símptoma veure arribar a un becari a la redacció amb un cotxe més car que el d'un redactor o un executiu del periòdic. Per això els gabinets de premsa de les institucions estan plens.
-La crisi pot deixar famèlica de primícies a les redaccions?
-Entenc que en una crisi com aquesta l'empresa hagi de disminuir la seva nòmina de treballadors, però no que afecti més a la gent amb experiència. Si només els joves, la majoria becaris, són els quals han d'afrontar el contingut dels programes i notícies, la conseqüència la veiem en els productes que s'oferixen. No es ven menys a causa de la crisi. Caldria fer autocrítica.
-Fins a quin punt el periodista és responsable de la falta de valoració social i econòmica que pateix?
-Va haver un moment que els periodistes sí van estar bé valorats tant socialment com econòmica. La proliferació de periodistes, els gabinets de premsa, els periodistes funcionaris... canvi el perfil. En el cas dels gabinets de premsa actuaven més que per a informar, per a pressionar i que aparegués la seva propaganda.
-Si en la seva joventut li haguessin contat la seva vida hauria canviat de professió?
-No. Assumeixo tot el viscut i procuro extreure del bo el millor i de l'inconvenient l'oblit. Encara que també m'ha servit per a evitar que els meus fills seguissin els meus passos.
-Per què?
-Vaig endevinar en el seu moment que tanta Facultat de Periodisme eren fàbriques de desocupats. Encara que alguns poden ser excel·lents professors, uns altres fan classes sobre periodisme sense haver passat per una redacció. A més tots els becaris de pràctiques d'estiu estaven més perduts que nosaltres en els 70.
-La seva vocació li va venir per il·luminació?
-Gairebé sí. Estudiava en Jesuïtes i als 13 anys després d'una xerrada d'un dels professors vaig saber que el periodisme anava a ser la meva professió. Vaig començar en la ràdio, La Veu de Llevant, després en Las Provincias i encara que em vaig especialitzar en esports vaig passar per diverses seccions.
-Xarxes socials, bloggers, periodistes... tots creadors d'opinió. Hi ha suficients espectadors per a tanta oferta?
-És impossible que una persona pugui absorbir tanta informació. Malgrat que és el futur, ara per ara de la gent amb més de 55 anys només una minoria usa Internet habitualment i llegix la premsa on line. Això sí, els meus fills no compren un periòdic ni pegant-los. Ara és cert que tantes fonts crearà un món menys rigorós en la informació. En la meva època no publicàvem res si no estava contrastat perquè ens dolien les rèpliques o que diguessin que havíem publicat dades errònies. Ara, en la xarxa un pot dir una barbaritat després d'una altra sense contrastar. Contrastar i tenir bones fonts d'informació, és treball. Ambdues coses no s'obtenen asseguts en les redaccions.
-Existeix el periodisme funcionarial?
-Sense cap dubte. Em comentava recentment el propietari d'una gran empresa que el que més li cridava l'atenció era que quan enviava notes de premsa a les redaccions les hi publicaven íntegres. El mitjà no li crida ni per a ampliar o contrarestar. Ho he viscut en Las Provincias. Gent que arriba al matí i es passa 12 hores davant de l'ordinador. Les fonts d'informació i les notícies estan en el carrer.
-Per estar en Las Provincias mai li van temptar amb llocs laborals atractius? -Diguem que sóc difícil per a la disciplina de partit i sí, quan em van oferir un bon lloc en televisió valenciana vaig refusar perquè contenia condicionaments polítics.
-Ésser manat per una dona, es duu bé?
-Molt bé. Cap a Mª Consolo Reyna, malgrat els dolents i bons moments viscuts, només tinc bones paraules. Em va deixar treballar amb llibertat i respecte. Podies manifestar-li una opinió contrària i no passava res. I malgrat alguna cornada que una altra considero que vaig créixer periodísticament amb ella. Potser per això, anys després, hem descobert certa amistat que llavors no teníem. Li estic agraït perquè va apostar per mi des de molt jove.
-Sempre va estar d'acord amb la línia editorial del mitjà?
-No, però imagino que tampoc hauran estat conforme amb les meves accions. Recordo haver publicat una notícia bastant forta contra una persona que era molt amiga de la família propietària del periòdic. Ho van acceptar, perquè sabien que era veritat.
-En un mitjà de dretes és una bestiola rara ésser d'esquerres?
-En Las Provincias ha treballat molta gent d'esquerres. Diuen que els d'esquerres són els quals millor fan els periòdics de dretes. Tampoc t'ho preguntaven quan et contractaven, encara que actualment sí t'ho pregunten en moltes empreses perquè es busca un perfil determinat. Asi que d'entrada ja tenim coaccionada la llibertat d'expressió.
-La veritat segueix sent una veritat a mig fer?
-Sens dubte, no existeix. Com tampoc existeix el debat democràtic. M'avorreixen els programes de televisió que s'anuncien com a tals i quan et presenten als contertulians ja saps quin tipus de debat vas a escoltar. Trobo a faltar el programa "La clave" de José Luís Balbín perquè almenys es debatia. Ara s'enroquen en posicions abans que comencin els programes i és avorridíssim.
-Quantes preguntes socials i de denúncia es formula cada dia?
-Actualment cap. Des de novembre de 2009 disposo del meu temps, que és un privilegi i només em relaciono amb les persones que m'interessen. M'he tornat molt radical.
-Ja no hi ha debat...
-Sí. Igual és temporal. Abans la meva utopia era contribuir a viure en un món millor, però ara l'he perdut.
-La major decepció?
-La major decepció en la meva vida va ser tenir la mala sort d'ensopegar en el camí amb Pedro Ortíz. Havia estat company, pel que a l'assabentar-me que venia a ser sotsdirector de Las Provincias interiorment em vaig dir: Vicente, se't ha acabat.
-Les enveges, gelosia, vanitat, travetes proliferen més en un mitjà competitiu com un periòdic?
-Dir en veu alta el que penses té un gran cost i una gran satisfacció. De vegades se m'ha recriminat no ser més pilota, però per un lloc de treball ni ho he fet mai ni ho vaig a fer. Quan veig que un periodista defensa a la dreta o esquerra i participa en vint mil tertúlies, em pregunto és només per vocació? Per què no criden a uns altres amb la mateixa qualificació? Per què sempre als mateixos?
-La coherència segueix sent un valor en voga?
-Deuria. No és de rebut que un periodista escrigui sobre la corrupció i sigui un periodista corrupte. Un dels problemes dels mitjans és que s'han allunyat molt de la realitat. Altra incoherència és posar al capdavant d'un mitjà a un executiu procedent d'altre sector que quan accedeix al càrrec per birlibirloque ja ho sap tot. El mateix amb un president de futbol que per comprar un club ja sap més que ningú. Al final fracassa.
-Creu que aquesta coherència es practica en política?
-Deuria. M'encantaria tenir un president de Generalitat que no estigués implicat presumptament en cap assumpte que danyés la imatge de la institució i les seves representats. Estic convençut que un per quatre vestits no es ven. I si és veritat, el que menys m'agrada és que les mesures per a confeccionar els vestits les hi prenguessin en l'hotel Ritz. Perquè en aquest cas em pregunto: amb diners de qui es van pagar les habitacions?
Vicente Furió: "Quan s'està tan pendent del compte de resultats no hi ha quart poder"
Plaça Privada / MARÍA COSTA. 26/02/2011
Al novembre de 2009 Vicente Furió (València, 1952) va dir adéu a 35 anys d'activitat professional periodística, la majoria en Las Provincias, per un ERO del qual no vol acordar-se. "Procuro extreure del bo el millor i de l'inconvenient l'oblit". Està convençut que la crisi no és la causa de la burxada dels mitjans.
L'autocrítica passa per veure que el pes de les redaccions, els continguts de les notícies, recau sobre executius procedents d'altres sectors la premissa dels quals és vendre, i sobre becaris. Els seus fills no segueixen els seus passos. "Fa deu anys, durant el boom del periodisme a València, vaig veure que s'anava a crear una fàbrica de desocupats. Vaig desanimar els meus fills". La seva filla és professora d'Història i el seu fill d'Educació Física.
-El seu llibre "Sense mordassa" pretén ser una crítica al periodisme valencià? -Més aviat una autocrítica, encara que està escrit des de la llibertat, sense cadàvers en l'armari i amb la intenció de reflectir l'experiència de 35 anys de professió. No és un ajustament de comptes.
-Per parlar clar va ser inclòs en l'ERO?
-Mai he estat un periodista adulador amb el poder. Això té els seus avantatges, com mantenir la independència i els seus inconvenients, ser incòmode per als qui manen.
-Creu que el periodisme valencià emmordassa de manera efectiva els casos de corrupció?
-No es treballen ni descobrixen com deurien. Actualment els casos de corrupció es dilaten massa en el temps. Potser és perquè els mitjans de comunicació que depenen de la publicitat, estan emmordassats i ni denuncien, ni mobilitzen a la societat.
-El mateix que passava fa 20 anys?
-Els periodistes de la meva generació vivim unes circumstàncies irrepetibles. Durant la Transició havia bastant llibertat perquè tot estava per construir. No crec que el periodisme sigui més lliure que ho és qualsevol persona. Tots vivim condicionats.
-Els joves periodistes d'avui es deixen condicionar?
-El que li puc assegurar és que el periodisme d'ahir sense mitjans tècnics sortia al carrer, l'actual amb molts més mitjans es queda en les redaccions.
-Desinflar les redaccions va a permetre a les editorials seguir exercint de quart poder o això és un concepte vuitcentista?
-Crec que quan s'està tan pendent del compte de resultats no hi ha quart poder. I això s'està veient en les empreses que han optat per col·locar executius procedents d'altres sectors i en el seu sou inclouen millorar la rendibilitat del mitjà, quin quart poder pot sortir d'aquí si a l'hora de publicar alguna cosa estan més pendents de la publicitat institucional, de la privada...? La prova que no existeix és la pèrdua de poder dels mitjans davant la societat.
-No obstant això en els 80 i 90, del quart poder naixien partits polítics... -Com va ocórrer en Las Provincias. Durant la Transició, els periodistes en línies generals expressaven en públic les seves idees i havia debat polític. Ara hi ha por. Abans es creia en la política i la gent participava. Ara Caja Madrid, per exemple, anuncia que va a repartir 25 milions d'euros entre deu executius i no es munta un escàndol. Caldria ser molt rigorós amb els diners públics.
-Creu que els poders públics s'han acostumat a un nou terme de propietat? -M'escandalitza que les caixes d'estalvi, que ja són bancs, estiguin integrades per polítics i no per tècnics. El més curiós és que la societat ho accepta. La democràcia s'ha dormit.
-Per què creu que la societat s'ha tirat una migdiada?
-L'excés de béns materials, la devaluació del concepte del polític necessari per a mantenir un sistema democràtic i la cultura de la pilotada: fer diners fàcils, ens han adormit. Mai he considerat bon símptoma veure arribar a un becari a la redacció amb un cotxe més car que el d'un redactor o un executiu del periòdic. Per això els gabinets de premsa de les institucions estan plens.
-La crisi pot deixar famèlica de primícies a les redaccions?
-Entenc que en una crisi com aquesta l'empresa hagi de disminuir la seva nòmina de treballadors, però no que afecti més a la gent amb experiència. Si només els joves, la majoria becaris, són els quals han d'afrontar el contingut dels programes i notícies, la conseqüència la veiem en els productes que s'oferixen. No es ven menys a causa de la crisi. Caldria fer autocrítica.
-Fins a quin punt el periodista és responsable de la falta de valoració social i econòmica que pateix?
-Va haver un moment que els periodistes sí van estar bé valorats tant socialment com econòmica. La proliferació de periodistes, els gabinets de premsa, els periodistes funcionaris... canvi el perfil. En el cas dels gabinets de premsa actuaven més que per a informar, per a pressionar i que aparegués la seva propaganda.
-Si en la seva joventut li haguessin contat la seva vida hauria canviat de professió?
-No. Assumeixo tot el viscut i procuro extreure del bo el millor i de l'inconvenient l'oblit. Encara que també m'ha servit per a evitar que els meus fills seguissin els meus passos.
-Per què?
-Vaig endevinar en el seu moment que tanta Facultat de Periodisme eren fàbriques de desocupats. Encara que alguns poden ser excel·lents professors, uns altres fan classes sobre periodisme sense haver passat per una redacció. A més tots els becaris de pràctiques d'estiu estaven més perduts que nosaltres en els 70.
-La seva vocació li va venir per il·luminació?
-Gairebé sí. Estudiava en Jesuïtes i als 13 anys després d'una xerrada d'un dels professors vaig saber que el periodisme anava a ser la meva professió. Vaig començar en la ràdio, La Veu de Llevant, després en Las Provincias i encara que em vaig especialitzar en esports vaig passar per diverses seccions.
-Xarxes socials, bloggers, periodistes... tots creadors d'opinió. Hi ha suficients espectadors per a tanta oferta?
-És impossible que una persona pugui absorbir tanta informació. Malgrat que és el futur, ara per ara de la gent amb més de 55 anys només una minoria usa Internet habitualment i llegix la premsa on line. Això sí, els meus fills no compren un periòdic ni pegant-los. Ara és cert que tantes fonts crearà un món menys rigorós en la informació. En la meva època no publicàvem res si no estava contrastat perquè ens dolien les rèpliques o que diguessin que havíem publicat dades errònies. Ara, en la xarxa un pot dir una barbaritat després d'una altra sense contrastar. Contrastar i tenir bones fonts d'informació, és treball. Ambdues coses no s'obtenen asseguts en les redaccions.
-Existeix el periodisme funcionarial?
-Sense cap dubte. Em comentava recentment el propietari d'una gran empresa que el que més li cridava l'atenció era que quan enviava notes de premsa a les redaccions les hi publicaven íntegres. El mitjà no li crida ni per a ampliar o contrarestar. Ho he viscut en Las Provincias. Gent que arriba al matí i es passa 12 hores davant de l'ordinador. Les fonts d'informació i les notícies estan en el carrer.
-Per estar en Las Provincias mai li van temptar amb llocs laborals atractius? -Diguem que sóc difícil per a la disciplina de partit i sí, quan em van oferir un bon lloc en televisió valenciana vaig refusar perquè contenia condicionaments polítics.
-Ésser manat per una dona, es duu bé?
-Molt bé. Cap a Mª Consolo Reyna, malgrat els dolents i bons moments viscuts, només tinc bones paraules. Em va deixar treballar amb llibertat i respecte. Podies manifestar-li una opinió contrària i no passava res. I malgrat alguna cornada que una altra considero que vaig créixer periodísticament amb ella. Potser per això, anys després, hem descobert certa amistat que llavors no teníem. Li estic agraït perquè va apostar per mi des de molt jove.
-Sempre va estar d'acord amb la línia editorial del mitjà?
-No, però imagino que tampoc hauran estat conforme amb les meves accions. Recordo haver publicat una notícia bastant forta contra una persona que era molt amiga de la família propietària del periòdic. Ho van acceptar, perquè sabien que era veritat.
-En un mitjà de dretes és una bestiola rara ésser d'esquerres?
-En Las Provincias ha treballat molta gent d'esquerres. Diuen que els d'esquerres són els quals millor fan els periòdics de dretes. Tampoc t'ho preguntaven quan et contractaven, encara que actualment sí t'ho pregunten en moltes empreses perquè es busca un perfil determinat. Asi que d'entrada ja tenim coaccionada la llibertat d'expressió.
-La veritat segueix sent una veritat a mig fer?
-Sens dubte, no existeix. Com tampoc existeix el debat democràtic. M'avorreixen els programes de televisió que s'anuncien com a tals i quan et presenten als contertulians ja saps quin tipus de debat vas a escoltar. Trobo a faltar el programa "La clave" de José Luís Balbín perquè almenys es debatia. Ara s'enroquen en posicions abans que comencin els programes i és avorridíssim.
-Quantes preguntes socials i de denúncia es formula cada dia?
-Actualment cap. Des de novembre de 2009 disposo del meu temps, que és un privilegi i només em relaciono amb les persones que m'interessen. M'he tornat molt radical.
-Ja no hi ha debat...
-Sí. Igual és temporal. Abans la meva utopia era contribuir a viure en un món millor, però ara l'he perdut.
-La major decepció?
-La major decepció en la meva vida va ser tenir la mala sort d'ensopegar en el camí amb Pedro Ortíz. Havia estat company, pel que a l'assabentar-me que venia a ser sotsdirector de Las Provincias interiorment em vaig dir: Vicente, se't ha acabat.
-Les enveges, gelosia, vanitat, travetes proliferen més en un mitjà competitiu com un periòdic?
-Dir en veu alta el que penses té un gran cost i una gran satisfacció. De vegades se m'ha recriminat no ser més pilota, però per un lloc de treball ni ho he fet mai ni ho vaig a fer. Quan veig que un periodista defensa a la dreta o esquerra i participa en vint mil tertúlies, em pregunto és només per vocació? Per què no criden a uns altres amb la mateixa qualificació? Per què sempre als mateixos?
-La coherència segueix sent un valor en voga?
-Deuria. No és de rebut que un periodista escrigui sobre la corrupció i sigui un periodista corrupte. Un dels problemes dels mitjans és que s'han allunyat molt de la realitat. Altra incoherència és posar al capdavant d'un mitjà a un executiu procedent d'altre sector que quan accedeix al càrrec per birlibirloque ja ho sap tot. El mateix amb un president de futbol que per comprar un club ja sap més que ningú. Al final fracassa.
-Creu que aquesta coherència es practica en política?
-Deuria. M'encantaria tenir un president de Generalitat que no estigués implicat presumptament en cap assumpte que danyés la imatge de la institució i les seves representats. Estic convençut que un per quatre vestits no es ven. I si és veritat, el que menys m'agrada és que les mesures per a confeccionar els vestits les hi prenguessin en l'hotel Ritz. Perquè en aquest cas em pregunto: amb diners de qui es van pagar les habitacions?
