Índex
De: http://www.publico.es/xalok/281093/triunfo/telerealidad
El triomf de la tele-realitat
GH va popularitzar un gènere que no deixa d'evolucionar
REBECA FERNÁNDEZ REBECA FERNÁNDEZ - MADRID - 27/12/2009 08:00.
La tele-realitat sense més no existeix, sempre hi ha maquillatge, una posada en situació". El professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València Miquel Francès desmunta així el mite que els formats televisius creats sota l'etiqueta de reality són un mirall absolut del món real. En la seva opinió, la realitat bruta és "absurda, no oferix un sentit narratiu", pel que és necessària una "cuina televisiva", com ocorre en el programa estrella d'aquesta categoria: Gran Germà.
Precisament va ser Gran Germà el qual, després de la seva estrena en 2000, va popularitzar el format a Espanya. No obstant això, no va ser el precursor en la graella nacional. "Sembla que amb Gran Germà s'ha descobert la gallina dels ous d'or i, encara que des de l'estrena d'aquest programa la tele-realitat està més present en la televisió, realment és més antiga", explica Àlvar Peris, professor de Comunicació Audiovisual en la Universitat de València i un dels autors del llibre Cap a un nou model televisiu.
Addictes a la vida diària
Segons Peris, ja en els setanta va haver un intent per part de la televisió espanyola d'acostar-se al món del quotidià, una tendència que es repetiria a la fi dels noranta. En aquesta època, TV3 va començar a adaptar els docusoap de la BBC, és a dir, espais que captaven la vida diària d'un determinat lloc, com un hotel o un aeroport, i va adaptar alguns d'ells amb títols com Hospital Bellvitge o Veterinaris.
Prenent com exemple aquests espais, així com programes que uneixen la tele-realitat amb el concurs, com A masia do 1906 (TVG), Peris destaca la potencialitat que aquests formats tenen en les cadenes públiques. "TVE ha intentat fer alguns realities de talent, com OT i Mira qui balla, però ha deixat d'emetre'ls i s'ha quedat amb espais com El cor de la presó", explica aquest professor, per a qui la tele-realitat en les públiques ha de seguir aquesta línia, amb "elements de caràcter social i cultural".
A pesar que no totes les incursions en el reality a Espanya han donat resultats dignes, és més que evident que sí han assolit interessar a l'audiència. Segons el parer de Peris, la clau del seu èxit està que són una font d'entreteniment que permet al públic identificar-se amb el que veu, mentre que per a les cadenes es tracta d'un format barat de produir. Per tot això, després del boom de Gran Germà, la tele-realitat ha mantingut la seva presència, però s'ha produït "una dissolució del macrogènere" inicial, segons Miquel Francès, ja que s'ha anat barrejant amb altres formats.
El resultat han estat nous gèneres com els coaching, espais dedicats a formar com Supernanny, programes més propers al documental i espais que afegixen joc i aventura, com Pequín Express. Per a Peris, això és una mostra del mestissatge televisiu, allunyat del clàssic programa de tancament, on està ja el futur de la tele-realitat.
GH va popularitzar un gènere que no deixa d'evolucionar
REBECA FERNÁNDEZ REBECA FERNÁNDEZ - MADRID - 27/12/2009 08:00.
La tele-realitat sense més no existeix, sempre hi ha maquillatge, una posada en situació". El professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València Miquel Francès desmunta així el mite que els formats televisius creats sota l'etiqueta de reality són un mirall absolut del món real. En la seva opinió, la realitat bruta és "absurda, no oferix un sentit narratiu", pel que és necessària una "cuina televisiva", com ocorre en el programa estrella d'aquesta categoria: Gran Germà.
Precisament va ser Gran Germà el qual, després de la seva estrena en 2000, va popularitzar el format a Espanya. No obstant això, no va ser el precursor en la graella nacional. "Sembla que amb Gran Germà s'ha descobert la gallina dels ous d'or i, encara que des de l'estrena d'aquest programa la tele-realitat està més present en la televisió, realment és més antiga", explica Àlvar Peris, professor de Comunicació Audiovisual en la Universitat de València i un dels autors del llibre Cap a un nou model televisiu.
Addictes a la vida diària
Segons Peris, ja en els setanta va haver un intent per part de la televisió espanyola d'acostar-se al món del quotidià, una tendència que es repetiria a la fi dels noranta. En aquesta època, TV3 va començar a adaptar els docusoap de la BBC, és a dir, espais que captaven la vida diària d'un determinat lloc, com un hotel o un aeroport, i va adaptar alguns d'ells amb títols com Hospital Bellvitge o Veterinaris.
Prenent com exemple aquests espais, així com programes que uneixen la tele-realitat amb el concurs, com A masia do 1906 (TVG), Peris destaca la potencialitat que aquests formats tenen en les cadenes públiques. "TVE ha intentat fer alguns realities de talent, com OT i Mira qui balla, però ha deixat d'emetre'ls i s'ha quedat amb espais com El cor de la presó", explica aquest professor, per a qui la tele-realitat en les públiques ha de seguir aquesta línia, amb "elements de caràcter social i cultural".
A pesar que no totes les incursions en el reality a Espanya han donat resultats dignes, és més que evident que sí han assolit interessar a l'audiència. Segons el parer de Peris, la clau del seu èxit està que són una font d'entreteniment que permet al públic identificar-se amb el que veu, mentre que per a les cadenes es tracta d'un format barat de produir. Per tot això, després del boom de Gran Germà, la tele-realitat ha mantingut la seva presència, però s'ha produït "una dissolució del macrogènere" inicial, segons Miquel Francès, ja que s'ha anat barrejant amb altres formats.
El resultat han estat nous gèneres com els coaching, espais dedicats a formar com Supernanny, programes més propers al documental i espais que afegixen joc i aventura, com Pequín Express. Per a Peris, això és una mostra del mestissatge televisiu, allunyat del clàssic programa de tancament, on està ja el futur de la tele-realitat.
