Índex
De: http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Hay/muchas/productoras/excesivas/elpepiespval/20100118elpval_11/Tes
ENTREVISTA: LLUIS MIQUEL CAMPOS Premi Berlanga del sector audiovisual
"Hi ha moltes productores, excessives"
FEDERICO SIMÓN - València - 18/01/2010.
A Lluís Miquel Campos (València, 1944) els Reis d'Orient li van portar amb 15 anys una petita guitarra, el primer pas d'una fructífera carrera musical. El passat desembre, 50 anys després, va rebre el Premi Berlanga Especial del Jurat per "una vida dedicada al món audiovisual". Fa 40 anys va fundar Tabalet, el primer estudi d'enregistrament valencià; i en els vuitanta, Adi Produccions, des d'on impulsa iniciatives audiovisuals.
Actual president de la Associació Valenciana d'Estudis de Doblatge i Sonorització, s'apunta el tant d'haver doblat la primera pel·lícula al valencià. Però la seva vida gira sobretot entorn de la música, principalment en valencià, o als seus adorats cantants francesos i italians. Quan rep una cridada, en el seu telèfon sonen les trompetes i els versos "À dix-huit ans j'ai quitté dt. province" de la cançó Je m'voyais déjà, de Charles Aznavour.
"No sé segur, però haurem gravat entre 2.000 i 3.000 discos" Es considera un "franctirador", que ha arriscat els seus diners en tot tipus d'iniciatives. "Em vaig posar a cantar molt jovenet, amb Els 4 Z en l'any 62. Després vaig estudiar Belles Arts i em vaig posar a treballar en publicitat compaginant-lo amb les actuacions. I el primer contacte amb l'audiovisual va ser a la fi dels seixanta".
Però el primer va ser la cridada de la música, que va ser molt forta. "Vam fer Els 4 Z en els seixanta cantant el que llavors estava de moda aquí, que era molt de música italiana, francesa i després l'anglosaxona", explica Campos. "En el 62 no però en el 64 van començar a arribar els primers discos de The Beatles". Lògicament a aquesta edat la imitació era important. "Vam beure de les fonts, sobretot dels italians, Renato Carosone, Marina Marini, Adriano Celentano, la pròpia Mina. Els festivals de San Remo els devoràvem". En aquell moment el Festival de la Cançó del Mediterrani també era important: "M'enrecordo de l'alegria quan va guanyar Raimon, que era un amic perquè gràcies a ell i a uns altres comencem a cantar en valencià".
El que caracteritza a aquell grup va ser una iniciativa singular. "Alfons Cucó i Manuel Ardit van ser els quals en una nit de vi i roses en alguna tavaernola ens van proposar traduir cançons d'uns altres perquè es poguessin cantar en valencià, i la primera que ens van fer va ser una de Gilbert Becaud que es cridava Marie Marie, que ha estat al llarg de la nostra carrera el bastió, la cançó emblemàtica".
La defensa de la llengua ha estat una característica de la seva carrera. Una constant que li ha portat problemes, tant en el franquisme com en els últims anys. "Hi ha vegades que et planteges si vivíem millor contra Franco. Podies fer una estratègia políticament més intel·ligent. Després ha estat una persecució bruta". I això que en 1968 van ser detinguts. "Els 4 Z i Raimon vam fer un recital en el cinema Artis de València, i a l'endemà ens van dur a garjola acusant-nos de coses terribles. Com el jutjat de València ens va deixar lliure, el Governador civil va dur el cas al Tribunal d'Ordre Públic. Nosaltres fèiem cançons compromeses però al cap i a l'últim era cançó lleugera. A Raimon no el van detenir perquè ja era un símbol, i això que actuem en el mateix lloc i a la mateixa hora. Nosaltres érem preses més fàcils".
Arran d'allò se'ls va prohibir tocar en territori valencià i es van anar a viure a Barcelona. Potser gràcies al veto del franquisme Lluís Miquel es va fer productor. "Fundem en 1970 una empresa i vam començar a gravar en cinema els partits de futbol que el València jugava fora de casa, els revelàvem i a l'endemà o el dilluns els passàvem en el cinema Coliseo de la Gran Via de Germanies. Això va ser un èxit tan brutal que al final ens ho van prohibir".
Al mateix temps, amb les "cues de les cintes" que els sobraven van començar a fer els primer treballs en el cinema independent. En 1977 va muntar l'estudi Tabalet, enmig de l'horta, amb una llarga trajectòria. "No sé segur, però haurem gravat entre 2.000 i 3.000 discos". I entre ells està especialment orgullós del primer, de Remigi Palmero, Humitat relativa (1979). "Obrim les portes de l'estudi i vam dir 'costi el que costi' perquè anem a fer un disc de puta mare". Hi ha altres fites, com Quan el mal veu d'Almansa, d'Al Tall. O els de música clàssica, com tota la col·lecció de Capella de Ministrers. Entre tant, es va passar sis anys tocant en Patxinger Z en el programa de TVE Si yo fuera presidente.
Després va arrencar Adi, més com organitzadora d'esdeveniments i de concerts que com audiovisual. I en 1986, en Tabalet van fer un experiment: "Doblar la primera pel·lícula al valencià, Salari de la por, on sortia Yves Montand i que va dirigir Clouzot. Ho vam fer com prova perquè ja es parlava del projecte de televisió valenciana". Quant al sector audiovisual valencià creu que encara està per consolidar. "Hi ha vegades que comencem la casa per la teulada. Jo no estic en contra de la Ciutat de la Llum, però s'hauria d'haver fet una vegada hagués un sector consolidat que l'alimentés. Aquí hi ha moltes productores, excessives, moltes més que a Galícia, allí hi ha menys i produïxen molt més".
Al seu judici, el secret radica a diversificar, que les productores valencianes no visquin solament d'un client, Canal 9, i puguin treballar per a altres mercats.
"Hi ha moltes productores, excessives"
FEDERICO SIMÓN - València - 18/01/2010.
A Lluís Miquel Campos (València, 1944) els Reis d'Orient li van portar amb 15 anys una petita guitarra, el primer pas d'una fructífera carrera musical. El passat desembre, 50 anys després, va rebre el Premi Berlanga Especial del Jurat per "una vida dedicada al món audiovisual". Fa 40 anys va fundar Tabalet, el primer estudi d'enregistrament valencià; i en els vuitanta, Adi Produccions, des d'on impulsa iniciatives audiovisuals.
Actual president de la Associació Valenciana d'Estudis de Doblatge i Sonorització, s'apunta el tant d'haver doblat la primera pel·lícula al valencià. Però la seva vida gira sobretot entorn de la música, principalment en valencià, o als seus adorats cantants francesos i italians. Quan rep una cridada, en el seu telèfon sonen les trompetes i els versos "À dix-huit ans j'ai quitté dt. province" de la cançó Je m'voyais déjà, de Charles Aznavour.
"No sé segur, però haurem gravat entre 2.000 i 3.000 discos" Es considera un "franctirador", que ha arriscat els seus diners en tot tipus d'iniciatives. "Em vaig posar a cantar molt jovenet, amb Els 4 Z en l'any 62. Després vaig estudiar Belles Arts i em vaig posar a treballar en publicitat compaginant-lo amb les actuacions. I el primer contacte amb l'audiovisual va ser a la fi dels seixanta".
Però el primer va ser la cridada de la música, que va ser molt forta. "Vam fer Els 4 Z en els seixanta cantant el que llavors estava de moda aquí, que era molt de música italiana, francesa i després l'anglosaxona", explica Campos. "En el 62 no però en el 64 van començar a arribar els primers discos de The Beatles". Lògicament a aquesta edat la imitació era important. "Vam beure de les fonts, sobretot dels italians, Renato Carosone, Marina Marini, Adriano Celentano, la pròpia Mina. Els festivals de San Remo els devoràvem". En aquell moment el Festival de la Cançó del Mediterrani també era important: "M'enrecordo de l'alegria quan va guanyar Raimon, que era un amic perquè gràcies a ell i a uns altres comencem a cantar en valencià".
El que caracteritza a aquell grup va ser una iniciativa singular. "Alfons Cucó i Manuel Ardit van ser els quals en una nit de vi i roses en alguna tavaernola ens van proposar traduir cançons d'uns altres perquè es poguessin cantar en valencià, i la primera que ens van fer va ser una de Gilbert Becaud que es cridava Marie Marie, que ha estat al llarg de la nostra carrera el bastió, la cançó emblemàtica".
La defensa de la llengua ha estat una característica de la seva carrera. Una constant que li ha portat problemes, tant en el franquisme com en els últims anys. "Hi ha vegades que et planteges si vivíem millor contra Franco. Podies fer una estratègia políticament més intel·ligent. Després ha estat una persecució bruta". I això que en 1968 van ser detinguts. "Els 4 Z i Raimon vam fer un recital en el cinema Artis de València, i a l'endemà ens van dur a garjola acusant-nos de coses terribles. Com el jutjat de València ens va deixar lliure, el Governador civil va dur el cas al Tribunal d'Ordre Públic. Nosaltres fèiem cançons compromeses però al cap i a l'últim era cançó lleugera. A Raimon no el van detenir perquè ja era un símbol, i això que actuem en el mateix lloc i a la mateixa hora. Nosaltres érem preses més fàcils".
Arran d'allò se'ls va prohibir tocar en territori valencià i es van anar a viure a Barcelona. Potser gràcies al veto del franquisme Lluís Miquel es va fer productor. "Fundem en 1970 una empresa i vam començar a gravar en cinema els partits de futbol que el València jugava fora de casa, els revelàvem i a l'endemà o el dilluns els passàvem en el cinema Coliseo de la Gran Via de Germanies. Això va ser un èxit tan brutal que al final ens ho van prohibir".
Al mateix temps, amb les "cues de les cintes" que els sobraven van començar a fer els primer treballs en el cinema independent. En 1977 va muntar l'estudi Tabalet, enmig de l'horta, amb una llarga trajectòria. "No sé segur, però haurem gravat entre 2.000 i 3.000 discos". I entre ells està especialment orgullós del primer, de Remigi Palmero, Humitat relativa (1979). "Obrim les portes de l'estudi i vam dir 'costi el que costi' perquè anem a fer un disc de puta mare". Hi ha altres fites, com Quan el mal veu d'Almansa, d'Al Tall. O els de música clàssica, com tota la col·lecció de Capella de Ministrers. Entre tant, es va passar sis anys tocant en Patxinger Z en el programa de TVE Si yo fuera presidente.
Després va arrencar Adi, més com organitzadora d'esdeveniments i de concerts que com audiovisual. I en 1986, en Tabalet van fer un experiment: "Doblar la primera pel·lícula al valencià, Salari de la por, on sortia Yves Montand i que va dirigir Clouzot. Ho vam fer com prova perquè ja es parlava del projecte de televisió valenciana". Quant al sector audiovisual valencià creu que encara està per consolidar. "Hi ha vegades que comencem la casa per la teulada. Jo no estic en contra de la Ciutat de la Llum, però s'hauria d'haver fet una vegada hagués un sector consolidat que l'alimentés. Aquí hi ha moltes productores, excessives, moltes més que a Galícia, allí hi ha menys i produïxen molt més".
Al seu judici, el secret radica a diversificar, que les productores valencianes no visquin solament d'un client, Canal 9, i puguin treballar per a altres mercats.
