Índex
De: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/10/08/19892009-decadas-television-casa/639376.html
1989/2009; Dues dècades de la televisió de casa
Demà es compleixen 20 anys de l'inici oficial de les emissions de la cadena pública de televisió; dues dècades en les quals la polèmica i els èxits han estat companys de viatge de «la valenciana»
PER RAFEL MONTANER
A guanyar diners, on estan?, on estan?» cantaven les «monleonetes» mentre Joan Monleón atrapava a l'audiència davant una ruleta en forma de paella al crit de «Cinc mil pessetes!» Però abans, molt abans, que aquests cants de sirena enlluernessin als televidentes en el primer programa mític de Canal 9, va haver altres veus que van marcar els cinc llargs anys que va durar la gestació de la qual anava a ser la sisena televisió autonòmica. La gran pedra en el camí del projecte estrella del Consell de Joan Lerma la va posar el llavors president del Govern, Felipe González, amb el seu «no considero prioritari la TVV».
Però, els ecos contraris també van arribar des de la Generalitat. «Al terra, que vénen els nostres!», hagué de pensar el líder del PSPV quan va veure com el seu conseller de Cultura, Ciprià Ciscar, proposava dedicar els més de 6.000 milions de pessetes que costava engegar la televisió, a pal·liar els danys de les inundacions de 1987; o al oïr al seu portaveu en les Corts, Felipe Guardiola, dir poc després de la posada en antena, que Canal 9 era «una merda, una gran merda».
La polèmica ha estat companya de viatge de «la valenciana» des de fins i tot abans que el dilluns 9 d'octubre de 1989 comencessin les seves emissions, especialment quan es va escollir la freqüència per la qual TV3 arribava a la Comunitat. Qüestions ideològiques al marge, sembla ser que l'objectiu era aprofitar que moltes llars ja tenien les seves antenes preparades per a veure «la catalana», el que garantia una ràpida implantació.
La reivindicació del llavors tercer canal venia recollida en l'Estatut d'autonomia, que instava a crear la TVV per a protegir i defensar l'idioma dels valencians. La unanimitat amb que es va aprovar en 1984 la Llei de Creació de la RTVV va durar fins que va arribar l'hora de designar al seu director. Juan José Bas, professor de Teoria de la Comunicació de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, autor d'una tesi doctoral sobre els orígens de l'ens, recorda que les majors discussions en les Corts es van centrar en l'elecció del gran timoner de RTVV: «El problema va ser que es va triar el model de TVE, que estava molt polititzat, i no es van atrevir a proposar que el director general es triés per majoria qualificada. Al final es va optar per que ho designés el Consell, amb el que la cadena va quedar sota el control polític del Govern».
La caiguda del «últim bastió socialista»
Aquesta dependència, que es va fer omnipresent des que Lerma va triar com director general a Amadeu Fabregat, fins a llavors responsable del centre regional de TVE, s'ha perpetuat en aquests 20 anys en els quals Canal 9 ha crescut a l'ombra del poder. La victòria del PP d'Eduardo Zaplana el 25 de maig de 1995, qui tenia clar que malgrat el seu triomf encara li quedava conquistar RTVV, a la qual denominava el «ultimo bastió socialista», va venir a consolidar aquesta submissió.
La nova era popular va posar la graella del revés. Allò de la «protecció i la promoció» del valencià que tenia encomanada RTVV per llei havia quedat en dubte des del mateix minut que Fabregat, amb fins i tot una llista de 593 paraules censurades per sonar massa catalanes, va renunciar a doblegar pel·lícules i sèries, que llavors ja suposaven el 49% de la programació. Encara així, el valencià era la llengua predominant, amb un 60%. Dos mesos després d'arribar el PP a Burjassot, la proporció es va invertir, relegant-se la llengua autòctona al 40% i bandejant-la del «Prime Time». Amb la producció pròpia va succeir altre tant. De més del 60% va caure al 46% i avui, després de 13 anys de governs populars, no arriba al 32%. La privatització de la cadena tan anhelada pel PP es va embussar en els tribunals, on els jutges van impedir que Zaplana pengés el cartell de «Es ven» a les portes de Canal 9 i subhastés fins als informatius.
El nou Consell va nomenar director general a Juan José Baiona, que tot just va estar 9 mesos en el càrrec. Amb ell les audiències es van desplomar per sota de la barrera del 15%, registrant la quota de pantalla més baixa fins a llavors davant l'embranzida de les televisions privades. «És impossible competir amb programes com "Hostal Royal Manzanares" o "Mèdico de família", donat el seu elevat cost», es lamentava. Per a remeiar l'enfonsament va contractar a la productora del mismíssim Valerio Lazarov, qui va punxar amb un concurs cridat «Telexut» tot i estar quatre mesos en antena.
Va ser llavors quan Zaplana va col·locar al que havia estat el seu cap de campanya en les eleccions, Jesús Sánchez Carrascosa, al capdavant de TVV amb la doble missió de recuperar el «share» i lligar en curt a la cadena. Va ser el dos d'abril de 1996. La màxima del «Tot per l'audiència» que va aplicar el marit de la llavors directora i copropietària de «Las Provincias» ens va costar un ull de la cara. Durant els 19 mesos que va estar al timó de Canal 9 va deixar unes pèrdues de gairebé 4.000 milions de pessetes al crit de «Que callis Karmele!» de Jesús Mariñas en el discutit «Tómbola», programa que va ser la llavor de la telebrossa que avui inunda la petita pantalla. Polèmic va ser també el «Juí d´Alcàsser», des d'on s'abonaven delirants teories de la conspiració sobre el triple crim que van desencadenar una onada de querelles contra Canal 9 i que, fet i fet, li acabaria costant el càrrec a Carrascosa.
L'obsessió per guanyar audiència va ser tal que es va arribar a interferir el senyal de TV3 durant els partits de futbol. Va deixar també «captiva i desarmada» a la redacció a força d'acomiadaments i a l'aprofitar l'engegada de Punt 2 per a convertir-lo en una espècie de «reserva índia» on recloure als periodistes de l'etapa socialista que no podia enviar a l'atur. Mentre, Presidència supervisava el llistat de les contractacions de nous redactors més afectes al PP. Amb aquests vímets, el comitè de redacció, el primer que es creava en una televisió espanyola, tenia les hores comptades. Aquest òrgan triat pels periodistes amb la finalitat de vetllar per la pluralitat informativa acabaria perint d'inanició en 2003, quan una redacció amb més personal eventual que fix va deixar d'anar a votar.
Abans d'aquesta mort anunciada, el comitè no va cessar de denunciar la desinformació i la censura exercida des de l'adreça de TVV, especialment per Carrascosa i després, entre 1998 i 2004, per Genoveva Reig. Fidel escudera de Zaplana des que sent alcalde de Benidorm la va fer la seva cap de premsa, Reig va arribar a Burjassot després d'exercir com directora general de Mitjans del Consell. Canal 9 no deixaria de ser «Telezaplana», com la cridaven els socialistes, fins que en 2004 Pedro García, llavors cap de premsa del president Francisco Camps, va rellevar a José Vicente Villaescusa. El qual, al costat de Carrascosa, havia coordinat la campanya que va dur Zaplana al poder, abandonava el seu despatx després de més de 8 anys, convertint-se en el director més longeu de la corporació.
El nou timoner, que no va trigar a agrair els serveis prestats a Reig, va posar la televisió al servei de Camps. Així, els seus telespectadores no van descobrir el cas dels vestits regalats al cap del Consell per la presumpta trama de corrupció del cas Gürtel fins que el Tribunal Superior de Justícia va arxivar la causa. García, que encara que també hauria rebut vestits de franc no va ser imputat, va dimitir el 28 d'agost «per motius personals». La seva íntima amistat amb Álvaro Pérez, «El Bigotes», el capitost a València de la trama que ara s'ha convertit en un cas de suposat finançament il·legal del PP podria haver precipitat la seva sortida.
El triat per Camps per a substituir a García, José López Jaraba, igual que els seus quatre predecessors, manté el pas que marquen des de Presidència. Així, TVV va ser l'únic mitjà d'Espanya a presentar com «una reunió per a prendre mesures contra la crisi econòmica» la trobada «secreta» que van mantenir Camps i Mariano Rajoy en el Parador d'Alarcón a l'endemà de conèixer-se l'informe policial sobre el suposat pagament amb diner negre d'actes del PP valencià.
Fragmentació de la petita pantalla
Canal 9 va tancar 2008 amb l'audiència més baixa des de l'inici de les seves emissions. Amb una quota de pantalla del 12%, era la quarta més vista en la C. Valenciana per darrere de Telecinco, La Primera i Antena3. En l'última dècada, TVV ha perdut un de cada tres dels espectadors que tenia en 1999. Malgrat ser la segona de les set autonòmiques amb més pressupost, per darrere de TV3, és la tercera amb pitjor audiència després de la de Castella-la Manxa (10,2%) i Telemadrid (10,5%).
No obstant això, a favor seu cal anotar que la caiguda de la quota de pantalla és un mal que afecta a totes les cadenes. L'actual repartiment del pastís de les audiències no és comparable al de 1990 quan TVV va acabar desembre com líder d'audiència entre les autonòmiques (24,1% de «share»). Llavors, les cadenes privades, que acabaven de sortir a antena aquest any —Telecinco, Antena i Canal + —tot just arribaven al 50% de la població valenciana. L'aparició posterior de Cuatro (2005) i La Sexta (2006), al costat de la irrupció dels canals temàtics a través de la TDT (en obert) i de les diferents plataformes de pagament, que a la Comunitat sumen un 15,7% d'audiència, han fragmentat el mercat audiovisual.
Demà es compleixen 20 anys de l'inici oficial de les emissions de la cadena pública de televisió; dues dècades en les quals la polèmica i els èxits han estat companys de viatge de «la valenciana»
PER RAFEL MONTANER
A guanyar diners, on estan?, on estan?» cantaven les «monleonetes» mentre Joan Monleón atrapava a l'audiència davant una ruleta en forma de paella al crit de «Cinc mil pessetes!» Però abans, molt abans, que aquests cants de sirena enlluernessin als televidentes en el primer programa mític de Canal 9, va haver altres veus que van marcar els cinc llargs anys que va durar la gestació de la qual anava a ser la sisena televisió autonòmica. La gran pedra en el camí del projecte estrella del Consell de Joan Lerma la va posar el llavors president del Govern, Felipe González, amb el seu «no considero prioritari la TVV».
Però, els ecos contraris també van arribar des de la Generalitat. «Al terra, que vénen els nostres!», hagué de pensar el líder del PSPV quan va veure com el seu conseller de Cultura, Ciprià Ciscar, proposava dedicar els més de 6.000 milions de pessetes que costava engegar la televisió, a pal·liar els danys de les inundacions de 1987; o al oïr al seu portaveu en les Corts, Felipe Guardiola, dir poc després de la posada en antena, que Canal 9 era «una merda, una gran merda».
La polèmica ha estat companya de viatge de «la valenciana» des de fins i tot abans que el dilluns 9 d'octubre de 1989 comencessin les seves emissions, especialment quan es va escollir la freqüència per la qual TV3 arribava a la Comunitat. Qüestions ideològiques al marge, sembla ser que l'objectiu era aprofitar que moltes llars ja tenien les seves antenes preparades per a veure «la catalana», el que garantia una ràpida implantació.
La reivindicació del llavors tercer canal venia recollida en l'Estatut d'autonomia, que instava a crear la TVV per a protegir i defensar l'idioma dels valencians. La unanimitat amb que es va aprovar en 1984 la Llei de Creació de la RTVV va durar fins que va arribar l'hora de designar al seu director. Juan José Bas, professor de Teoria de la Comunicació de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, autor d'una tesi doctoral sobre els orígens de l'ens, recorda que les majors discussions en les Corts es van centrar en l'elecció del gran timoner de RTVV: «El problema va ser que es va triar el model de TVE, que estava molt polititzat, i no es van atrevir a proposar que el director general es triés per majoria qualificada. Al final es va optar per que ho designés el Consell, amb el que la cadena va quedar sota el control polític del Govern».
La caiguda del «últim bastió socialista»
Aquesta dependència, que es va fer omnipresent des que Lerma va triar com director general a Amadeu Fabregat, fins a llavors responsable del centre regional de TVE, s'ha perpetuat en aquests 20 anys en els quals Canal 9 ha crescut a l'ombra del poder. La victòria del PP d'Eduardo Zaplana el 25 de maig de 1995, qui tenia clar que malgrat el seu triomf encara li quedava conquistar RTVV, a la qual denominava el «ultimo bastió socialista», va venir a consolidar aquesta submissió.
La nova era popular va posar la graella del revés. Allò de la «protecció i la promoció» del valencià que tenia encomanada RTVV per llei havia quedat en dubte des del mateix minut que Fabregat, amb fins i tot una llista de 593 paraules censurades per sonar massa catalanes, va renunciar a doblegar pel·lícules i sèries, que llavors ja suposaven el 49% de la programació. Encara així, el valencià era la llengua predominant, amb un 60%. Dos mesos després d'arribar el PP a Burjassot, la proporció es va invertir, relegant-se la llengua autòctona al 40% i bandejant-la del «Prime Time». Amb la producció pròpia va succeir altre tant. De més del 60% va caure al 46% i avui, després de 13 anys de governs populars, no arriba al 32%. La privatització de la cadena tan anhelada pel PP es va embussar en els tribunals, on els jutges van impedir que Zaplana pengés el cartell de «Es ven» a les portes de Canal 9 i subhastés fins als informatius.
El nou Consell va nomenar director general a Juan José Baiona, que tot just va estar 9 mesos en el càrrec. Amb ell les audiències es van desplomar per sota de la barrera del 15%, registrant la quota de pantalla més baixa fins a llavors davant l'embranzida de les televisions privades. «És impossible competir amb programes com "Hostal Royal Manzanares" o "Mèdico de família", donat el seu elevat cost», es lamentava. Per a remeiar l'enfonsament va contractar a la productora del mismíssim Valerio Lazarov, qui va punxar amb un concurs cridat «Telexut» tot i estar quatre mesos en antena.
Va ser llavors quan Zaplana va col·locar al que havia estat el seu cap de campanya en les eleccions, Jesús Sánchez Carrascosa, al capdavant de TVV amb la doble missió de recuperar el «share» i lligar en curt a la cadena. Va ser el dos d'abril de 1996. La màxima del «Tot per l'audiència» que va aplicar el marit de la llavors directora i copropietària de «Las Provincias» ens va costar un ull de la cara. Durant els 19 mesos que va estar al timó de Canal 9 va deixar unes pèrdues de gairebé 4.000 milions de pessetes al crit de «Que callis Karmele!» de Jesús Mariñas en el discutit «Tómbola», programa que va ser la llavor de la telebrossa que avui inunda la petita pantalla. Polèmic va ser també el «Juí d´Alcàsser», des d'on s'abonaven delirants teories de la conspiració sobre el triple crim que van desencadenar una onada de querelles contra Canal 9 i que, fet i fet, li acabaria costant el càrrec a Carrascosa.
L'obsessió per guanyar audiència va ser tal que es va arribar a interferir el senyal de TV3 durant els partits de futbol. Va deixar també «captiva i desarmada» a la redacció a força d'acomiadaments i a l'aprofitar l'engegada de Punt 2 per a convertir-lo en una espècie de «reserva índia» on recloure als periodistes de l'etapa socialista que no podia enviar a l'atur. Mentre, Presidència supervisava el llistat de les contractacions de nous redactors més afectes al PP. Amb aquests vímets, el comitè de redacció, el primer que es creava en una televisió espanyola, tenia les hores comptades. Aquest òrgan triat pels periodistes amb la finalitat de vetllar per la pluralitat informativa acabaria perint d'inanició en 2003, quan una redacció amb més personal eventual que fix va deixar d'anar a votar.
Abans d'aquesta mort anunciada, el comitè no va cessar de denunciar la desinformació i la censura exercida des de l'adreça de TVV, especialment per Carrascosa i després, entre 1998 i 2004, per Genoveva Reig. Fidel escudera de Zaplana des que sent alcalde de Benidorm la va fer la seva cap de premsa, Reig va arribar a Burjassot després d'exercir com directora general de Mitjans del Consell. Canal 9 no deixaria de ser «Telezaplana», com la cridaven els socialistes, fins que en 2004 Pedro García, llavors cap de premsa del president Francisco Camps, va rellevar a José Vicente Villaescusa. El qual, al costat de Carrascosa, havia coordinat la campanya que va dur Zaplana al poder, abandonava el seu despatx després de més de 8 anys, convertint-se en el director més longeu de la corporació.
El nou timoner, que no va trigar a agrair els serveis prestats a Reig, va posar la televisió al servei de Camps. Així, els seus telespectadores no van descobrir el cas dels vestits regalats al cap del Consell per la presumpta trama de corrupció del cas Gürtel fins que el Tribunal Superior de Justícia va arxivar la causa. García, que encara que també hauria rebut vestits de franc no va ser imputat, va dimitir el 28 d'agost «per motius personals». La seva íntima amistat amb Álvaro Pérez, «El Bigotes», el capitost a València de la trama que ara s'ha convertit en un cas de suposat finançament il·legal del PP podria haver precipitat la seva sortida.
El triat per Camps per a substituir a García, José López Jaraba, igual que els seus quatre predecessors, manté el pas que marquen des de Presidència. Així, TVV va ser l'únic mitjà d'Espanya a presentar com «una reunió per a prendre mesures contra la crisi econòmica» la trobada «secreta» que van mantenir Camps i Mariano Rajoy en el Parador d'Alarcón a l'endemà de conèixer-se l'informe policial sobre el suposat pagament amb diner negre d'actes del PP valencià.
Fragmentació de la petita pantalla
Canal 9 va tancar 2008 amb l'audiència més baixa des de l'inici de les seves emissions. Amb una quota de pantalla del 12%, era la quarta més vista en la C. Valenciana per darrere de Telecinco, La Primera i Antena3. En l'última dècada, TVV ha perdut un de cada tres dels espectadors que tenia en 1999. Malgrat ser la segona de les set autonòmiques amb més pressupost, per darrere de TV3, és la tercera amb pitjor audiència després de la de Castella-la Manxa (10,2%) i Telemadrid (10,5%).
No obstant això, a favor seu cal anotar que la caiguda de la quota de pantalla és un mal que afecta a totes les cadenes. L'actual repartiment del pastís de les audiències no és comparable al de 1990 quan TVV va acabar desembre com líder d'audiència entre les autonòmiques (24,1% de «share»). Llavors, les cadenes privades, que acabaven de sortir a antena aquest any —Telecinco, Antena i Canal + —tot just arribaven al 50% de la població valenciana. L'aparició posterior de Cuatro (2005) i La Sexta (2006), al costat de la irrupció dels canals temàtics a través de la TDT (en obert) i de les diferents plataformes de pagament, que a la Comunitat sumen un 15,7% d'audiència, han fragmentat el mercat audiovisual.
