«Les estrenes d'algunes pel·lícules eren autèntics esdeveniments socials: calia anar al cinema amb esmòquing o amb vestit fosc»

«Les estrenes d'algunes pel·lícules eren autèntics esdeveniments socials: calia anar al cinema amb esmòquing o amb vestit fosc»

Emilio Pechuán. Propietari de les tradicionals sales de cinema de València 14.03.10 - 01:12 -

Emilio Pechuán actua com un expert en cinema. Per exemple: porta a l'entrevista un guió amb els moments destacats de la seva trajectòria professional, des del cinema mut del Lírico, que duia el seu avi, fins al del relleu de l'ABC Park que duu el seu fill, passant pel cinemascope, el vistarama i els mil i un noms que la hi han donat a cada invent del cinematògraf. Dir Pechuán a València equival a dir cinema.

-Si començo a contar. Li puc parlar del principi del cinema, perquè jo quan vaig néixer ja tenia a la família ficada en aquest negoci. El meu avi matern, Manuel Porres, tenia enfront de Casa Quadrat, en el carrer de Russafa, un local d'espectacles que s'anomenava Lírico. Donava fins a boxa. I cinema, cinema mut.

-De quina època em parla?
-Buuuuuuf. Jo vaig néixer en el 24 i això ja estava en marxa. Els meus oncles m'han contat que havia un pianista: quan l'escena era forta tocava greus i si era alegre tocava aguts. Després va venir el sonor, que va ser la veritable revolució del cinema. El Lírico va ser el primer cinema de València amb so, encara que no molt bé sincronitzat. Ho recordo més pel que contava el meu pare..

-Perquè el seu pare va seguir els passos del seu avi matern.
-El meu pare era metge i va començar a ajudar en el cinema al seu sogre. Al principi ho compaginava amb la seva clínica en el carrer de Lauria, però va ser tant l'èxit que el meu pare es va deixar la medicina. I això que sap quant costava una entrada de pis?

-Es refereix al galliner.
-Efectivament, al galliner. 10 cèntims l'entrada. Quants euros són 10 cèntims de pesseta?

-Tot un negoci.
-Per això entre ambdós van construir altre cinema: el Coliseum. Ho recorda? Estava en la Gran Via. Farà ja uns 15 anys que es va tancar.

-Era enorme.
-Era el segon d'Espanya en aforament: 3.200 persones. Només el cinema Buenos Aires de Bilbao era més gran. I darrere de les butaques havia un tros de deu metres, on la gent estava dempeus. Eren les localitats de balancí, perquè s'empenyien de davant enrere i al revés per a veure millor.

-I s'omplia.
-De gom a gom. La gent es bolcava de tal forma, que el dia de l'estrena es va trencar la taquilla, de les empentes de la cua.

-Era d'estrena el Coliseum?
-De reestrena. Primer s'estrenava en el Lírico i després passava a preu més barat al Coliseum.

-I van venir més cinemes.
-El meu pare va fer el cinema Capitol, en 1930, en el carrer Ribera. El Capitol estava molt avançat al seu temps. Les butaques eren millors que les quals avui dia hi ha en alguns llocs i no vull dir quins. El pendent era fenomenal. Van canviar l'estructura d'alguna part dels sostres i les parets perquè el so fos perfecte; els vestíbuls eren fantàstics. Els lavabos tenien eixugadors automàtics d'aire. Però el meu pare es va obstinar fins als nassos: en la finestreta estava el públic i segons cobrava el meu pare les entrades els donava els diners als creditors, que estaven al costat en altra cua. Però amb el sonor en plena marxa i els americans produint pel·lícules sense parar, la gent es bolcava.

-Una de les èpoques daurades del cinema.
-Abans de la guerra el cinema va ser un boom tremend. Les pel·lícules duraven una o dues setmanes a aforament complet tots els dies. Després s'estrenava altra que tornava a omplir, mentre la primera passava a la reestrena, al segon cop. I havia tercer cop, quart cop en els diferents barris i pobles... Quan jo estava amb el meu pare es contractaven fins a set cops per a la pel·lícula.

-Recorda alguna estrena especialment?
-Es va donar una pel·lícula que s'anomenava Gran Hotel, de la Metro Goldwin Mayer.

-La del lleó.
-La del lleó. La Metro va impulsar moltíssim el cinema; de vint pel·lícules que pegaven, 16 eren de la Metro. En Gran Hotel treballaven la Garbo, la Crawford, Barrymore. En totes les parts s'havia fet una estrena especial i calia anar d'esmòquing o, si era localitat de dalt, amb vestit fosc. Però la pel·lícula va ser un fracàs rotund i es va escoltar un crit des de dalt: "P'açó mos han fet vindre d'esmòquin?". Van començar a riure i a patear i la pel·lícula va durar tres dies.

-Les estrenes eren els dilluns.
-Sempre. El dia de l'estrena era una festa de societat. El dilluns es començava fort, es baixava un poc dimarts i dimecres, i després el cap de setmana es tornava a omplir. I el dilluns, altra pel·lícula distinta, sobretot si no s'havia omplert el divendres.

-Quin més cinemes es van anar sumant?
-Uns altres que ja no eren nostres. L'Olympia, que era abans teatre i que ara ha tornat a ser-lo; el Lys, el Rialto. El Rialto estava molt forçat: tenia molt poc solar i era a força de pisos. Molt incòmode. Però era de Cifesa i allí exhibien les pel·lícules de Juan de Orduña i tot allò seu, i allí anaven els actors espanyols. Per a nosaltres, res de Cifesa.

-Però tindrien altres exclusives.
-En aquella època venia la distribuïdora, compraves la pel·lícula i la tenies per a sempre. Ara s'estrena al mateix temps en tot el món i en moltíssim cinemes en la mateixa ciutat. Ve un poc forçat per la pirateria.

-Recorda algunes pel·lícules que es perllonguessin molt en el temps?
-Doctor Zhivago va estar en el cinema Oest un any complet. Love Story en el Gran Via altre any. Era èxit després d'èxit, fins que va arribar el quatre per un.

-Quatre per un?
-Va ser una disposició en temps de Franco. Cada quatre pel·lícules americanes, les distribuïdores havien de dur una espanyola. I les distribuïdores no van acceptar, pel que vam estar tres anys sense pel·lícules americanes.

-Em sona a les pel·lícules en català a Catalunya.
-En certa manera és una cosa un poc semblada al de Catalunya. Per a l'empresari català és una trava tremenda.

-Vostès triarien distribuïdora?
-Fox, Paramount, Universal, Ràdio, Metro. Cada distribuïdora tenia els seus propis clients De vegades també es partien entre dos cinemes els lots de vuit o deu pel·lícules.

-I qui triaria?
-Qui? La Metro va portar dues llistes: una, encapçalada pel Despertar, amb Gregory Peck i Jane Wyman, i l'altra Escola de sirenes, amb un repartiment llavors totalment desconegut. I la primera la hi van donar a l'Olympia. El meu pare es va empipar tant que gairebé trenca amb la Metro. Però El despertar va ser un fracàs absolut, i Escola de sirenes va estar tres o quatre mesos en el cartell. Va ser la bogeria. Venien dels pobles a veure la pel·lícula i abans d'obrir la taquilla havia un cua tremenda esperant que s'obrissin.

-Hem parlat dels cinemes del seu avi, del seu pare.
-El cinema Serrano és obra exclusivament meva. El meu pare ja havia mort. Tenia la pantalla més gran de València. I la inauguració.. Gairebé prefereixo no recordar-la.

-Doncs em temo que haurà de fer-lo.
-Per motius arquitectònics tot es va retardar. Així que quan obrim i ho vam voler obrir amb West Side Story, cap a tres mesos que la pel·lícula s'havia estrenat en la resta d'Espanya. Vam provar els nous equips i tot va funcionar molt bé. Estrena de pel·lícula, públic amb etiqueta i recaptació amb fins benèfiques. El governador, les autoritats. I m'havien enviat una còpia usada en altre cinema i solament tenia bé la primera bobina, la qual havíem provat. Les altres es tallaven i es tallaven. Jo no ho suportava, Creia que em donava un esglai.

-Altre gran invent va ser el vistarama.
-Ho inaugurem en el Tyris, amb La llegenda de la ciutat sense nom. Era una pantalla enorme i corba, immensa, de les més grans d'Espanya. La pel·lícula començava i cantaven: gold, gold, gold. Amb cada gold la pantalla s'anava obrint. I la gent deia, però fins a on arriba això?

-Després, les multisales.
-Vam posar l'ABC Park. Va ser un dels primers complexos de cinemes d'Espanya. Teníem 3.600 localitats entre les sis sales, però un sol taquiller, un sol porter, un sol operador en la cabina.

-Vostè visionaba les pel·lícules abans de projectar-les?
-Jo tenia una saleta de projecció pròpia i veia la pel·lícula abans d'exhibir-la. I la programava per a quan jo volia i en el cinema que jo volia. Aquesta per als Park, aquesta per a Nadal.

-Ni hem nomenat la censura.
-La censura tallava les pel·lícules fins al punt que canviava els arguments. La pel·lícula arribava al comitè de censura: prohibida, deien. Esperi's, argumentava el distribuïdor: I si li llevo aquest petó? I si ella en comptes de ser dona és filla? I llavors passava. Van fer monstruositats tremendes. En Mogambo, amb Clark Gable, Ava Gardner i Deborah Kerr, perquè no hagués adulteri, al matrimoni el van transformar en germans i allò tenia un flaire a incest que per a què.

-Qui podia s'anava a França.
-I tornaven contant el que en la pel·lícula passava en realitat i que aquí havia tallat la censura. La gent fins i tot exagerava i deien que en Quan rugeix la marabunta la plaga no era de formigues, sinó de fulanes nues.

-Com es va anar suavitzant?
-Primer, amb les sales d'art i assaig. Nosaltres vam fer l'Aula 7. Allí no podia entrar cap menor i es projectaven en versió original i amb subtítols. Van ser un èxit. I a més amb qualificació moral de 4, que era la pitjor.

-La 3R era para "majors amb objeccions".
-Barret de copa alta va ser 4, perquè Ginger Rogers es va amb Fred Astaire, que és solter, però ella creu que no, pel que s'insinuava un adulteri. Quan la pel·lícula es va reposar ja era tolerada per a menors.

-Ah! Les reposicions..
-Les pel·lícules es tornaven a passar als quatre o cinc anys en cinemes d'estrena. I de bon tros èxit. Set núvies per a set germans va fer més diners en la reposició que en l'estrena.

-Altre gran avanç: l'aire condicionat.
-La volta en món en 80 dies, amb Cantinflas i David Niven, es va estrenar en el Rex al juliol o a l'agost. S'omplia de gom a gom, però la gent sortia i havia d'escórrer la camissa.

-Recorda alguna altra pel·lícula especialment?
-Quan vam inaugurar el cinema Serrano vam estar tot l'any amb dues pel·lícules: una va ser El colós en flames, i l'altra El Virgo de Viçanteta, que la vam donar en valencià i l'èxit va ser tremend.

-El cinema, com tot també sembla que està en crisi.
-Crisi? Avui dia el primer problema és la pirateria. O es talla o s'ha acabat amb el cinema. Tant diners, treball, talent, esforç. perquè després un senyor tingui gratis la pel·lícula. És l'excessiva competència de sales i la pirateria, però no la crisi econòmica, el que afecta a aquest negoci

-Potser amb el relleu.
-Amb Avatar s'ha aconseguit per fi una fantàstica sensació de relleu. Va a ser el futur del cinema? No ho sé.

-Quina evolució des d'aquell cinema mut.
-Com deia aquell guionista: hem evolucionat molt, però no vull entrar en els detalls per a no deprimir-los.